Clams de República en el regne d'Espanya

El passat dia 14 d'aquest mes d'abril, primavera a l'hemisferi boreal, commemoràrem a Espanya el 87 aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Aquell acte prometia fer realitat el cúmul d'anhels amuntegats en l'ànima d'una gran part de la població que rebutjava l'arbitrarietat dels que anaven governant fins llavors.

Poc van trigar les forces reaccionàries de l'Espanya profunda en declarar-li la guerra a aquelles nobles aspiracions de justícia social i a les accions per un món millor que es van emprendre a partir d'aquella data. La intolerància i la maldat de gran part de les classes benestants van fer que no es resignessin a perdre uns privilegis que condemnaven a la pobresa a la major part de la població espanyola. Un cop militar va obrir la porta a tres luctuosos anys de guerra civil que va culminar amb el triomf dels colpistes.

En aquella guerra es van unir totes les forces del mal que tenien poder en aquells temps. Els militars colpistes espanyols van comptar amb l'ajuda material de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. L'Anglaterra i la França burgeses van col·laborar amb ells embargant productes de primera necessitat que els comprava el legítim govern republicà espanyol. I quelcom de semblant va fer la Unió Soviètica que, sota les ordres del dictador Stalin, es va negar a subministrar armament a les forces republicanes fins que no van estar eliminats els combatents de les milícies llibertàries espanyoles, que eren els que pretenien construir un món millor. No volia ningú canvis en aquell món d'injustícia, excepte els qui la patien.

Els anys de la guerra civil i els de la cruel dictadura que tot seguit es va instaurar van ser una autèntica cacera de bruixes. Tot indici de pensament contrari al feixisme imperant va ser de bell antuvi condemnat a mort. Milers d'assassinats ensangonar les mans dels que s'apoderaren del poder. El règim de terror que va imposar aquella dictadura es proposava la desideologització del poble. I cal reconèixer que gairebé ho van aconseguir, perquè durant a prop de vuit dècades han mantingut l'ordre que van imposar.

Però les victòries no són camins per a la pau perquè mai les derrotes són definitives. Per més que es vulgui sotmetre a un poble i extirpar de la seva ànima l'afany de justícia, aquest rebrotarà tard o d'hora. Els que aposten per la injustícia han d'abastar tants àmbits que d'una banda o un altre se'ls obriran fronts. Tal és el cas de la revolta independentista catalana. Cinc segles de permanent humiliació han deixat empremtes fondes en l'ànima del poble, el qual ara es rebel·la i clama per una República Catalana independent de l'Estat espanyol opressor.

Hi ha punts en comú entre aquell poble republicà espanyol dels anys trenta i el poble català actual. Tots dos clamen contra la injustícia institucional i contra el podriment moral dels qui exerceixen el poder. Fart d'injustícia, el poble català clama per la seva sobirania igual com clamava el poble que va donar suport als polítics republicans el 1931.

La Segona República Espanyola proclamada el 1931 va ser derrotada pel feixisme i la intolerància. Però també per la manca de confiança dels polítics republicans en el poble. L'esperit republicà que els animava era transformador de lleis i normes, però no era revolucionari, no aspirava a transformar en profunditat l'ordre social. No obstant això, amb finalitat electoralista van fer promeses que anaven més enllà del que es proposaven fer. Quan el poble va exigir allò que els havien promès, es van fer enrere. Podríem dir que van enganyar al poble. Però tot i així, quan els militars es van sublevar, el poble es va organitzar i lluità al costat de la República contra els colpistes.

Aquí a Catalunya veiem avui dia alguna cosa similar. Els polítics que van promoure la revolta independentista sabien bé que la independència no era possible, que tenien davant d'ells un Estat poderós al qual no podrien vèncer. Però durant cinc anys, mitjançant un ben estudiat procés de desinformació, van fer creure al poble que hi havia suport internacional i que la independència era possible. I el poble s'ho va creure i es va llançar de cap a aconseguir la tan desitjada República Catalana, proclamada el 27 d'octubre pel president Carles Puigdemont. L'Estat espanyol va reaccionar ràpidament i declarà il·legal aquella proclamació, perseguint jurídicament als que havien participat en ella.

Probablement aquesta República Catalana, a la qual una gran part del poble català aspira, sigui tan impossible com les aspiracions del poble que va apostar pels que van proclamar la Segona República Espanyola. Totes les forces polítiques europees estan de part de l'Estat espanyol, com van estar llavors al costat dels colpistes, perquè aquesta era llavors i és ara la manera de garantir la continuïtat del sistema establert.

La lluita per la dignitat de l'ésser humà en un món en mans d'éssers deshumanitzats és cruel i dura. No en va els violents s'han preparat sempre per exercir la raó de la força, en tant que els que estimen la pau i la justícia han cultivat l'amor i la força de la raó. Però estem convençuts que amb triomf o sense, aquesta rebel·lió no serà inútil, perquè haurà refrescat la memòria dels greuges patits tot i afegir-hi un de nou i haurà enardit els ànims dels actuals combatents i d'altres combatents que seguiran als d'ara.

La vida és afany i lluita. Si algun dia els que lluiten per un món millor abaixessin els braços i es rendissin, la humanitat sencera moriria, perquè el planeta Terra quedaria completament en mans dels cobdiciosos i els violents. / PC

Crítica i lloança de l'independentisme català

Quan la llei és injusta, rebel·lar-se és un deure.

La persecució estatal a l'independentisme català està en un punt àlgid. Líders empresonats i altres en recerca i captura. És evident que el govern espanyol està disposat a liquidar aquesta aspiració política per via carcerària. Els primers empresonats han estat Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, presidents de les organitzacions Omniun Cultural i Assemblea Nacional Catalana respectivament, als quals s'acusa d'organitzar i dirigir manifestacions violentes, una acusació falsa perquè en cap moment hi va haver violència de cap mena.

El govern espanyol apel·la a la legalitat vigent, però des d'una perspectiva de drets humans aquesta legalitat és més que qüestionable. Manifestar-se públicament ha de ser un dret en tota democràcia i conseqüentment organitzar i dirigir manifestacions no pot ser delicte. I des de la mateixa perspectiva, els delictes de sedició i rebel·lió que contempla el codi penal espanyol tampoc tenen raó de ser en un Estat democràtic. La Llei a la qual apel·la la justícia espanyola per empresonar líders independentistes és injusta de totes totes. Doncs si injustament es persegueix l'independentisme català, no és aquesta injusta persecució raó més que suficient perquè el poble català vulgui alliberar-se de la tirania espanyola?

La principal característica de les dictadures és que, tant si s'han imposat amb violència com si no, amb violència romanen i neguen drets fonamentals. Això té en comú l'actual democràcia espanyola amb la dictadura que la va precedir. Lleis injustes imposades sota l'amenaça de les armes que serveixen a governants i jutges per imposar la seva voluntat a tota la població. Cap oportunitat a la dissensió. Cap escletxa a la protesta. L'aparell repressor de l'Estat blinda l'immobilisme legislatiu i garanteix la submissió de la ciutadania.

Gairebé quatre dècades d'un règim de terror després d'un genocidi que va acabar amb milers i milers de persones assassinades, de les quals més de cent vint mil romanen encara avui dia en lloc desconegut, van configurar un pensament col·lectiu de docilitat extrema. Rojos i insubmisos van ser exterminats i el permanent rentat de cervell a les noves generacions que va fer l'Església del nacional-catolicisme durant els anys de la dictadura prometia haver assegurat la submissió de per vida. Semblava que només calia una mica de maquillatge per donar forma de democràcia al que seguia sent la dictadura dels poders fàctics de sempre.

L'individualisme implantat pel capitalisme mitjançant la competència professional, més el consumisme com a forma de vida van assegurar la pau social fins que va aparèixer la crisi. Però fins i tot en ple desastre econòmic la inèrcia i la manca d'organitzacions polítiques van mantenir la calma fins que el 2010 va explotar la primavera àrab i com un ressò van aparèixer a l'estat espanyol el 2011 els indignats.

A Catalunya les protestes es van centrar en les privatitzacions de serveis públics i retallades pressupostàries que duia a terme el govern autonòmic de dretes presidit per l'Artur Mas. Va haver-hi acampada d'indignats a la Plaça Catalunya i una gran manifestació va envoltar l'edifici del parlament català impedint l'accés del president al ple parlamentari. Hi va haver repressió policial i es van practicar detencions.

En aquell moment el govern català necessitava desviar el malestar del poble cap a un enemic extern i va acusar el govern espanyol de tots els mals que justificaven les protestes. Amb l'ajut de l'Omnium Cultural i de l'Assemblea Nacional Catalana va organitzar una gran manifestació independentista per l'11 de setembre de 2012. Al president espanyol Mariano Rajoy li va anar com anell al dit aquest esclat separatista que amenaçava la unitat d'Espanya i a partir d'aquell moment l'independentisme català es va convertir en tema gairebé únic de la política espanyola en els mitjans de comunicació espanyols i catalans.

El poble català es va adherir sense reflexionar gaire al màgic moviment que prometia deslliurar-lo de la tirania de l'estat espanyol. Un seguit d'enardides manifestacions cada 11 de setembre, un continuo flamejar d'estelades als balcons, finestres i terrats, més una presència gairebé permanent de l'independentisme a la TV i premsa autonòmiques catalanes, així com diverses conferències de prestigiosos personatges, mítings ... Una esplendent mobilització enfervoria els ànims d'un poble que portava molt de temps sentint-se humiliat per l'estat espanyol. Llàstima que en l'origen de tot aquest moviment, més que un afany de justícia hi hagués l'espuri interès d'un partit polític, cosa que els organitzadors es van cuidar bé d'ocultar i que la major part del poble no va saber veure.

Ara el caos s'està apoderant de l'independentisme català. Empresonats els dirigents de les manifestacions de carrer no hi ha qui contingui la ira de la gent. El risc que la insensatesa prengui les regnes de les protestes populars és alt. Talls de carrers i de rutes, invasió d'edificis oficials, agressió a la policia ... Res més desfavorable a l'independentisme i més favorable als repressors. Si a la força de l'Estat li afegim el desencert dels que l'enfronten, el desenllaç resulta fàcilment previsible.

A poc realistes que siguem veurem que aquesta revolta catalana té molt poques possibilitats de triomfar. Va començar amb l'engany del partit de dretes que va mentir quant als seus objectius. Va cometre el greu error d'ignorar les capes més desfavorides de la població que són majorment d'origen espanyol. Es va equivocar de mig a mig en fer la declaració unilateral d'independència. I ara s'equivoca amb una defensa de la República Catalana mitjançant accions violentes i contraries a l'interès de la gent.

El que tenen de pervers les guerres és que no donen opció a la neutralitat. Si no estàs ni d'un cantó ni de l'altre et trobes entre dos focs. Cal triar enemic, tant si es vol com si no es vol. S'està amb l'Estat repressor o s'està amb el poble que reclama els seus drets encara que els reclami malament. No n'hi ha d'altre. La violència institucional genera indignació i lamentables respostes violentes. Qui només reprova les respostes està de part del repressor.

Però sigui quin sigui el resultat final, l'aventura independentista haurà servit per evidenciar el tarannà dictatorial de l'estat espanyol i la intolerància dels qui el regenten. No davant del poble català, que ja prou que ho sabíem, sinó davant la resta del món i sobretot del món espanyol. Els que administren el poder de l'Estat han de reflexionar i canviar d'actitud. Si no ho fan, la pau no arribarà, perquè són ells els que estan cridant a la guerra. Qui sinó l'Estat espanyol porta anys sense fer cas dels clams del poble català? Qui empresona sense raó als líders independentistes?

La pau no es pot fonamentar en la victòria d'uns sobre els altres. Ni les victòries ni les derrotes són mai definitives. Només la pau és duradora si es fonamenta en els principis de fraternitat, igualtat i llibertat. / PC

Segueix i creix la repressió de l'Estat espanyol a l'independentisme català

El conflicte hispanocatalà s'empitjora. El jutge Pablo Llarena ha fet ingressar a la presó a Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull. Amb Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez ja són nou els polítics catalans que l'Estat espanyol té en presó preventiva. També ha cursat aquest jutge una ordre de detenció internacional contra Puigdemont, Marta Rovira i quatre persones més, per la qual ha estat detingut Puigdemont a Alemanya.

No hi ha cap mena de dubte respecte a l'afinitat ideològica dels poders judicials de l'Estat espanyol amb els que van regir durant els anys de la dictadura. Igual que en aquell temps, el poder judicial actua ara d'acord amb el poder polític. La repressió és total. Els drets humans que teòricament defensa la constitució espanyola no són respectats en absolut pels que governen i jutgen. És evident que no hi ha separació de poders a l'Estat espanyol.

L'escandalosa actuació de la cúpula judicial espanyola ha mobilitzat gran part del poble català i ha arribat fins al Grup de Treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides. S'han produït grans manifestacions en diverses poblacions de Catalunya i a Barcelona hi ha hagut enfrontaments amb la policia, amb gent manifestant ferida.

La conducta dels poders estatals ens ha tornat als vells temps de la dictadura, quan legisladors, governants i jutges responien als interessos dels poders fàctics i actuaven d'acord amb una ideologia plenament feixista, sense cap mena de respecte pels drets humans. Això fa que tal com passava en aquells temps de gloriosa lluita política, més enllà de personals ideologies i d'objectius polítics, el poble s'uneixi en el rebuig a la brutalitat estatal. El desafecte cap a l'Estat espanyol sobrepassa ja l'afany d'independència i arriba a gran part de la societat catalana, sigui o no independentista. El rebuig a la raó de la força, únic argument que empara la conducta repressiva de polítics i jutges s'ajunta al rebuig de totes les imposicions antisocials d'aquests defensors dels privilegis de classe que des de temps molt antics oprimeixen els pobles d'Espanya, inclòs el català. L'ànima del poble desperta i s'enardeix davant els abusos de poder dels que governen.

No s'esperava tant la dreta catalana que va engegar el procés independentista per tal de silenciar les veus dels indignats que protestaven per la política neoliberal que aplicava el seu partit. El seu objectiu no era la independència de Catalunya, com deien i volien fer creure al poble, sinó aconseguir vots que fessin possible la seva continuïtat en el govern. Van mentir cínicament i van ensarronar molta gent, però van cometre el greu error de subestimar el poble. Es creien que tenien a les mans les brides un pobre cavall capat i vell, però es van trobar amb un indomable pura sang. I no van poder aturar l'empenta del poble català quan ho van voler fer.

L'independentisme català no és diferent dels altres independentisme d'arreu del món. Es fonamenta en el secular abús de l'Estat espanyol sobre el poble català i es manifesta i actua igual que tots els independentismes, amb odi a l'estat opressor. Sabem ben bé del cert que aquest odi està més que justificat, però no ens poden deixar portar per ell perquè no creiem que sigui un camí per a la pau i el benestar de ningú. Les accions independentistes provoquen reaccions dels poders estatals que evidencien llur tirania, però difícilment serviran per minvar-la i fins i tot pot ser que la reforcin. No oblidem que l'Estat és una institució de poder.

El poble català ha optat per la protesta pacífica. Surt al carrer, alça la veu i es planta. El govern espanyol opta per la violència policial i jurídica. Garrotades i presó per als insurgents. Ens volen sotmetre. Volen destruir la nostra capacitat de protestar. No admeten més drets que els que atorga la llei que ells imposen. Actuen com els seus predecessors, els governants de la dictadura presidida per Franco. Mal camí per la pau. El poble català té una àmplia història de lluites i revoltes i no es rendirà.

Potser la brutal repressió estatal farà amainar per un temps les nostres protestes. Potser aconseguirà una treva semblant a les que va aconseguir la dictadura. Però difícilment aconseguirà la submissió que es proposa. Serà l'afany d'independència, el de justícia social o el de no sabem què, però tard o d'hora els opressors seran víctimes de les seves pròpies accions. La via de la violència no és camí cap a la vida per a ningú, ni per als qui tenint la raó de la força l'exerceixen. / PC

La bondat i la maldat de les persones i de les accions

Els éssers humans estimem i odiem en funció de la simpatia o l'antipatia que ens desperta l'altre. Quan jutgem algú, difícilment podem evitar que intervinguin la nostra estimació i el nostre menyspreu.

Al llarg de la seva vida, tot ésser humà fa coses bones i coses dolentes. Tenim per bona persona a qui preferentment fa accions que considerem bones. Però difícilment podem evitar que la simpatia i l'antipatia intervinguin en el nostre judici.

Solem tenir per bones accions les que ens afavoreixen o afavoreixen les persones que estimem o amb qui simpatitzem. En cas contrari les considerem dolentes.

Una acció no és bona o dolenta segons qui la fa ni segons la intenció que la motiva. Una acció és bona o dolenta segons quines siguin les seves conseqüències.

És més fàcil jutjar una acció que la persona que la fa, perquè sovint no sabem amb certesa quins mòbils interns han portat aquella persona a fer el que ha fet.

A l'hora de jutjar comportaments cal tenir en compte que les persones sàvies també s'equivoquen.

La rebel·lió del poble català

"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer"

D'un temps ençà vivim a Catalunya un gran moviment de masses que reivindica la independència pàtria, una cosa molt difícil d'aconseguir perquè va contra els interessos de l'Estat espanyol i fins i tot de la Unió Europea (UE). Catalunya aporta un 20% del PIB estatal i la UE no vol problemes territorials en el si dels estats que la constitueixen. Difícil ho tenen, doncs, les aspiracions independentistes.

Hem assenyalat en escrits anteriors com l'esperit rebel del poble català és utilitzat amb fins electoralistes per alguns polítics catalans i espanyols, així com l'escalada que aquest moviment ha anat prenent des de l'u d'octubre fins al present, en què ha desbordat amb escreix als seus líders. Ara ja no són els polítics independentistes catalans els que s'enfronten a l'Estat sinó el poble català organitzat horitzontalment.

La història ens mostra com al llarg dels segles els pobles rebels han estat aixafats pels poders als quals s'han enfrontat. Les tres guerres servils de l'Imperi Romà en són un exemple, però n'hi ha infinitat més. Sempre el poder organitzat ha derrotat als que han pretès deslliurar-se'n. D'una manera o altra l'esclavitud ha continuat. No necessàriament en la forma d'éssers encadenats, però sí sotmesos a violències institucionals que els obliguen a viure dins els límits que els poderosos establiren.

El catorze d'abril de 1931, encara no fa un segle, l'Estat espanyol es va proclamar República. Ho va aconseguir amb l'ajuda de gran part del poble, al qual va prometre principis d'igualtat, fraternitat i llibertat que la monarquia no respectava. Però aquelles promeses polítiques no es van complir mai de la manera que havien imaginat els que les van rebre. Això va fer que les classes més humils emprenguessin accions de protesta, les quals el govern republicà va reprimir de la mateixa manera que les reprimia la monarquia: a punta de bala.

Aquella República va durar poc. Va ser un avanç important en drets humans i socials pel que fa a les monarquies que la precediren, però no va aconseguir complaure el poble que la va fer pujar. I tot i amb aquesta insuficiència va despertar la ira dels que veien perillar els seus privilegis davant els reclams dels més necessitats. I així, el 18 de juliol de 1936, un cop militar va acabar amb aquell intent de fer girar la història i acabar amb la mil·lenària injustícia. Va esclatar una guerra civil que va durar fins el 1939. La van guanyar els colpistes. A partir d'aleshores Espanya va quedar sota el domini d'una dictadura que va durar fins a la mort del dictador el 1975.

Durant els anys de govern dictatorial, els greuges de l'Estat al poble català van ser més i més forts. Es van seguir obrint greus ferides morals en l'ànima dels que havien sobreviscut a la guerra. Però l'estat de terror instaurat pels colpistes vencedors va fer que durant molt de temps pocs fossin els desafiaments als quals la dictadura hagués de fer front. Tot i així, la rebel·lió va seguir viva en l'ànima del poble català, com ho testifica la gran "vaga dels tramvies" de 1951 a Barcelona i les moltes protestes que durant els anys següents hi va haver. Malgrat que la vaga va aconseguir que el preu del bitllet no pugés, van haver serioses represàlies i més d'un implicat va ser detingut i torturat.

A partir de 1978, amb la instauració del "estat de les autonomies" comença un període de calma en les reivindicacions del poble català, que acaba el 2010 quan el Tribunal Constitucional veta la proposta d'actualització de l'Estatut d'Autonomia del president autonòmic Pasqual Maragall . A partir de llavors s'inicia un període de confrontacions polítiques entre Catalunya i l'Estat, les quals són utilitzades de forma electoralista per polítics espanyols i catalans. La intolerància d'uns i la poca traça d'altres han desfermat un seguit de protestes que ha crescut d'any en any fins al present.

Un cop més el poble català està patint les represàlies d'aquest Estat irrespectuós. Pèrdua institucional, fugida d'empreses catalanes cap a territori espanyol, desprestigi programat del poble català davant la resta d'Espanya i, el que és més greu, una divisió en la societat catalana entre independentistes i unionistes molt difícil de superar i que serà a partir d'ara la més gran dificultat que ens trobarem en el camí cap a aquesta tan desitjada independència. Pitjors coses poden encara passar, però les enumerades són ja prou greus perquè els responsables de tanta desgràcia mereixin ser jutjats severament i el poble català faci una seriosa reflexió abans de seguir en el seu afany.

La ira del poble català difícilment amainarà. Barcelona, la "rosa de foc" que en diuen alguns historiadors per haver estat centre de braves rebel·lions reivindicatives, no es deixarà acovardir. Potser podran aturar per algun temps les protestes, però no ofegaran del tot l'esperit de lluita contra l'opressió que ha caracteritzat durant segles a aquest poble. Cap govern ho aconseguirà, ni amb enganys ni amb violència. No sabem si a gent aprendrà amb la present experiència que ha de canviar d'estratègia, però més que mai s'ompliran de sentit les paraules de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, afusellat pels feixistes espanyols el 15 d'octubre de 1940 al castell de Montjuïc, a Barcelona: "Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer". / PC

La rebelión del pueblo catalán

https://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2017/11/la-rebelion-del-pueblo-catalan.html

https://ecupres.wordpress.com/2017/11/20/la-rebelion-del-pueblo-catalan/

Pels camins de l'odi

Pertànyer a un poble és dur gravada a l'ànima, com un ADN, l'anima del poble.

Al cor de qui això escriu hi ha dos pobles que des de molt aviat han protagonitzat els relats familiars. La seva Catalunya natal i l'Argentina paterna. La Barcelona de les lluites obreres, explicades per l'àvia que les va viure de ple; però també la de les alegries, no menys obreres, narrades per una mare que des de molt jove va estimar aquesta ciutat com si fos seva. I un Buenos Aires llunyà, evocat pels tangos que amb molt bonica veu cantava aquesta dolça mare a impuls de l'amor que la unia a un home que recordava amb admiració la República Argentina on va viure els primers anys de la seva vida.

Avui aquests dos pobles estimats viuen moments de veritable angoixa. L'un completament en mans d'un govern neoliberal que sembrant odi s'ha fet amo de la situació i amenaça amb arruïnar de per vida la gran Nació Argentina. L'altre, liderat per gent ambiciosa mancada d'escrúpols, ha transformat l'amor patri en odi cap a l'Estat espanyol fins al punt de llançar-se cegament a una confrontació que pot arribar a ser violenta. Dos fets lamentables que ens omplen de dolor.

Per les sendes de l'odi no s'assoleix la vida. Només la destrucció i la mort porten els que les segueixen. Fruits de l'odi són les guerres, però també altres mals no tan greus però sí prou dolents per fer-les possibles. La xenofòbia, el classisme, la insolidaritat, la irreflexió, el fanatisme que cega i no deixa veure la biga en ull propi. Amb l'odi es menysprea als que dissenteixen, es destrueix el diàleg i s'impossibilita la convivència.

Carregats de mentides i de falses promeses van fent camí els sembradors d'odi, envoltats de mercenaris que amaguen els seus fraus. Grans cors de portaveus a sou i de necis voluntaris repeteixen fins a la sacietat les mentides i consignes que experts en manipulació de masses han dissenyat. Es genera una infundada opinió, una falsa il·lusió que venç a la reflexió, i el poble cau en el parany d'aplaudir a qui li guanya el cor amb cants de sirena. I així veiem com gent humil dóna suport a polítics neoliberals que tenen en el seu ideari augmentar la pobresa als pobres i la riquesa als rics.

En l'àmbit polític la maldat impera. Val tot, menys perdre. Si cal mentir, es menteix. Si cal matar, es mata. Només hi ha trampes si te les veuen; quan no te les veuen, no hi ha trampes. És cosa d'estratègies, no de principis. Guanyar és l'únic que compta. La veritat depèn de la simpatia que mereix qui la proclama. La raó perd la partida i qualsevol adulador pot endur-se el gat a l'aigua.

Grans mals comporten sempre els sembradors d'odi. Els que han governat a l'Estat espanyol des que els feixistes van imposar la seva llei a l'abril de 1939 han sembrat odi a dojo. Però els que amb propòsits electoralistes han atiat aquest odi des de 2012 fins al present a Catalunya han obert la caixa de Pandora. El poble català està exposat ara a la ira d'un Estat poderós. L'independentisme de la classe mitjana ha obert una sima pregona que la separa de les capes socials més desafavorides. Les dues grans entitats bancàries catalanes i més de dues mil empreses han abandonat el país. El rebuig català a Espanya és un bumerang i moltes petites empreses veuen com els seus clients espanyols busquen altres proveïdors. Les conseqüències poden ser molt greus.

No estem de part de l'Estat opressor. Mai no n'hem estat. Però no podem aprovar el que estan fent els líders catalans. Han proclamat la República Catalana a petició de menys d'un terç de la població sense que hi hagi hagut cap referèndum legal vinculant. No ens sembla just. Les pàtries no s'imposen sinó que es gesten mitjançant la solidaritat, la llibertat i la igualtat d'oportunitats. El respecte és fonamental per a la convivència. No és just que les minories imposin la seva voluntat a les majories.

La independència de Catalunya no hauria de ser mai un fi en si mateixa sinó que hauria de ser-ho la consecució d'una societat més justa que l'actual. Pensem i ens atrevim a dir que tot el que s'aparti d'aquest camí ens portarà males conseqüències. No creiem que una Catalunya que es construeix a partir d'un sentiment identitari que no comparteix ni la meitat de la població pugui portar un major grau de justícia i benestar al poble català.

La República que el parlament català acaba de proclamar no sembla que tingui cap possibilitat de millorar les condicions de vida del poble. En cinc anys que ha durat el procés independentista no s'ha parlat mai de com seria socialment el futur estat català. Però sabem ben del cert que els que la promouen són partidaris de les polítiques neoliberals de la Unió Europea, cosa que no augura res de bo. Això a part, el govern espanyol no li farà el camí fàcil a la nova Catalunya.

La independència pàtria avui proclamada té aspecte de ser un brindis al Sol. Tot fa pensar que s'acosten temps nefastos per al poble català. Però també cal pensar que la gosadia catalana pugui servir perquè a l'Estat espanyol hi hagi qui entengui la conveniència de donar pas a una estructura més afí amb les idiosincràsies dels pobles que el componen. Si això passés, les penes que ens pugui portar la infracció de la vella Constitució d'arrel dictatorial valdrien la pena. / PC

Publicat en castellà a ECUPRES:

https://ecupres.wordpress.com/2017/10/27/por-las-sendas-del-odio/

Quo vadis, Catalunya?

El poble català fa anys que es defensa dels abusos de l'Estat espanyol. Aquesta resistència ha tingut moments molt dolorosos. Els governants espanyols no han escatimat crueltat en les seves repressions. El passat u d'octubre el món sencer va poder adonar-se'n quan va veure com la policia espanyola apallissava a gent indefensa per impedir que dipositessin un vot en una urna.

El combat de Catalunya contra Espanya és un símil del bíblic David contra Goliat però sense fona ni pedres. Catalunya està completament desarmada enfront d'un Estat disposat a sotmetre-la i humiliar-la. No sembla que res ni ningú vagi a ajudar al valent poble català, però els seus líders segueixen entestats en el seu pla cap a la independència. Ens venen dubtes: quins són els objectius i quin és el fi d'aquesta gran revolució de colors que des de fa cinc anys està duent a terme el poble català?

No és fàcil respondre a la pregunta que acabem de formular. Com sol passar en l'àmbit polític, ningú diu la veritat i qui no menteix oculta informació. Les certeses de triomf en la lluita per la independència pàtria que el govern català va estar pregonant a través dels seus mitjans informatius sonen cada dia més a cants de sirenes. Comença a haver-hi desconcert entre la gent. Quina és l'estratègia dels líders independentistes, si és que tenen alguna?

El poble que reivindica la independència pàtria es manté ferm, però davant les amenaces del govern espanyol, que cada cop recorden més l'època de la dictadura, molta bona gent que fins ara admirava i donava suport als que s'enfronten a la brutalitat del govern estatal canvia de bàndol i acusa els independentistes de posar en perill l'autonomia de Catalunya.

La "justícia" espanyola ha començat ja a actuar amb mà dura. Ha empresonat als màxims responsables d'Òmnium Cultural (OC) i Assemblea Nacional Catalana (ANC), les dues organitzacions civils promotores de les grans manifestacions pacífiques que s'han dut a terme des de 2012 ençà. Ha encausat a diversos funcionaris i dirigents catalans i està activant la intervenció del govern espanyol a les institucions catalanes. S'estarà obrint la caixa de Pandora per al poble català?

Per entendre bé tot el que està succeint cal deixar de mirar la Lluna i començar a mirar el dit que l'assenyala. Segons indica aquest dit, la fi de tot aquest moviment és la independència de Catalunya, cosa que entusiasma a gran part de la població catalana. Però a la vista dels fets, la pregunta que ens fem és: què deixem de veure en el nostre entorn mentre mirem la llunyana Lluna?

El govern català que des de 2012 promou el moviment independentista és el mateix que va restringir pressupostos a la sanitat pública catalana i va privatitzar part dels seus serveis. I el partit polític al qual pertanyia aquest govern és el mateix que durant 23 anys va governar a Catalunya sota la presidència de Jordi Pujol, a qui se li va descobrir un important sistema de desviació de diners públics. L'actual president Puigdemont pertany al mateix partit, al qual l'expresident Artur Mas va maquillar amb un canvi de nom.

Si bé es mira, els actuals dirigents de Catalunya són neoliberals a ultrança. Les polítiques que han aplicat des que van començar a governar el desembre de 2010 han estat nefastes per al poble català. Diverses organitzacions civils i professionals es van mobilitzar en contra i van obligar a esmenar algunes decisions governamentals. Sent doncs membres d'aquest partit els que animen el poble a pensar només en la independència, no es pot sospitar que puguin tenir algun interès en mantenir fixa l'atenció en aquest llunyà i difícil objectiu? ¿I no es pot pensar que aquest propòsit coincideix amb el del govern de l'Estat per raons similars?

De la fidelitat del poble català al seu ideari patriòtic cada vegada hi ha menys dubte. Però sí que cal tenir-la de qui el governen i dirigeixen. Quina és la seva veritable intenció? Per què van afirmar tenir suports internacionals que ara es veu clarament que mai van existir? Per què adopten aquesta actitud arrogant davant del govern de l'Estat sabent que ens pot treure d'un moment a l'altre gran part del que ara gaudim com a poble? Per què animen al poble català a posar el cos per aturar els embats d'aquesta repressió espanyola que irracionalment vol aixafar a aquest poble que manté una ancestral lluita contra tirans i opressors?

No s'ha de confondre mai un poble amb els seus governants. No sempre és cert que cada poble tingui el govern que mereix i molt menys ara que els mitjans d'informació estan en mans dels poderosos i compten amb grans equips d'especialistes en desinformació. El poble català no és millor ni pitjor que qualsevol altre poble, raó per la qual és igualment vulnerable. Al seu torn, la classe dirigent catalana és tan qüestionable com ho és l'espanyola. No hi ha raó, doncs, per no sospitar que després d'aquesta aferrissada guerra de banderes no s'amaguin espuris interessos per ambdues parts. Donem-li temps al temps.

Totes les revolucions de colors que coneixem han acabat malament per als pobles que les han dut a terme. Serà també la nostra una d'elles? Serà el poble català víctima de l'ambició d'uns malvats governants? / PC

Publicat en castellà a ECUPRES

https://ecupres.wordpress.com/2017/10/23/quo-vadis-catalunya/

Ni opressora ni oprimida

Sóc català, fill de pare català de soca-rel i de mare aragonesa d’un poble molt proper a Catalunya. La meva llengua familiar ha estat sempre el català. He crescut i he viscut la major part de la meva vida a Catalunya i aquí he patit l'opressió de l'Estat espanyol i de la burgesia catalana.

La gent de la meva classe social ha deixat la seva vida en fàbriques i en altres treballs feixucs perquè se n'aprofitessin els que amb base a lleis imposades pels més forts eren amos de tot el que era necessari per a la subsistència del poble: terres, fàbriques, comerços, mitjans de transport... La nostra condició social i les polítiques imperants ens han privat del que tot ésser humà necessita per al seu creixement intel·lectual i moral, com ara l'accés a estudis superiors, llibres, diaris, revistes, radio, cinema...  Hem viscut i vivim encara presoners dels que tenen sota el seu control la violència que assegura els seus privilegis. I és perquè sóc part d'aquest poble català que ha carregat sobre les seves espatlles la prosperitat de la nació catalana i d’una bona part de l’espanyola que vull un poble català lliure d'opressors de tota mena, tant externs com interns.

D’ençà que tinc memòria hi ha hagut gent que ha reivindicat la independència de Catalunya. Gent que s’ha sentit envaïda i maltractada per la seva condició de ser part del poble català. El seu independentisme ha estat guiat en tot moment per una idea de justícia. Però d’uns anys ençà estem veient com aquest noble sentiment de justícia està sent manipulat pels representants de la classe social acomodada catalana per tal de treure’n profit i seguir mantenint els seus privilegis de classe. Ja no és el sentiment de justícia el Nord que avui guia l’independentisme sinó el major benefici.

Són molts els fets que ens ho fan veure així, però el més alarmant d’entre els més recents és el contingut d’una entrevista a Víctor Terradellas [1] en la qual manifesta clarament la conveniència de posar Catalunya en mans dels EEUU, d’Alemanya i d’Israel perquè apadrinin la nostra independència.

Ens fa basarda pensar què li pot passar al poble català en mans d’aquests actuals botxins de la humanitat. D’uns EEUU que per activa i per passiva generen la major part de les guerres que hi actualment al món. D’un Israel que porta anys assassinant palestins i fent neteja ètnica del territori que l’envolta. I d’una Alemanya que és paladí del neoliberalisme a la UE. Tres estats que preconitzen el domini absolut de les classes acomodades sobre les més desafavorides. No volem ni imaginar-ho.

Els polítics catalans poden voler aquestes aliances perquè gairebé segur que els beneficiaran. També els empresaris catalans poden obtenir-ne guanys. Però, i el poble? Quin benefici en pot treure el poble català d’aquest canvi d’amo? Si mirem Grècia pensem que difícilment en traurà cap en l’ordre econòmic. Però en l’ordre moral pot ser esgarrifós estar en mans de la colla d’assassins que governen aquests tres poderosos estats, els quals manipularan sens dubte el pensament col·lectiu del poble de la mateixa manera com fan arreu del món que controlen. De la mateixa manera com ara la dreta independentista catalana manipula el noble sentiment d’independència del poble català. Si ara el govern català és amo i senyor dels principals mitjans audiovisuals que arriben a totes les llars catalanes on és viu el sentiment d’opressió per part de l’Estat espanyol, aleshores el bombardeig mediàtica serà sobre el total de la població. La meritocràcia i el neoliberalisme tindran el terreny adobat per arrelar en la ment de tot el poble català.

No pensem que aquesta sigui una alarma injustificada. Estem veient com la desigualtat social ha augmentat i està augmentant en tots el països sotmesos a polítiques neoliberals. Estem veient i patint els perjudicis que la política econòmica de la UE ens ha dut i ens du encara. I hem vist també com aquests partits de dretes que ara es queixen de les retallades pressupostàries que el govern espanyol ens imposa, van acceptar patir-les en el moment que se’ls van plantejar. Més hipocresia, impossible.

No som contraris a la independència de Catalunya. Molt al contrari, n’estem plenament a favor. I és perquè volem una Catalunya lliure, ni opressora ni oprimida, que no acceptem de posar-nos en mans dels actual botxins de la humanitat. El que necessita el món és gent que lluiti por la justícia, no gent que s’associï amb els causants de la injustícia social.

Catalunya independent, sí, però lliure. Ni oprimida ni opressora. Y defensora de la llibertat pròpia y dels altres, perquè la llibertat no és possible si no és lliure tothom. /PC

[1] Víctor Terradellas: ‘Israel, Alemanya i els Estats Units són els nostres aliats naturals’

Entrevista a l'ex-responsable de Relacions Internacionals de CDC i president de CATmón. (21 09 2016)

http://www.vilaweb.cat/noticies/victor-terradellas-israel-alemanya-i-els-estats-units-son-els-nostres-aliats-naturals/

Indignació i vergonya

Amb l’ajuda d’un estol de passerells el meu país roman a les urpes dels rapinyaires.

Sóc català de origen i de sentiment. Vaig néixer en temps de la República i he viscut la guerra que els militars feixistes van fer contra el legítim govern republicà i les consegüents desgràcies que aquella criminal acció va comportar al meu poble. No he perdonat ni perdonaré mai als governs de l’Estat espanyol els sofriments i les humiliacions que ens van infringir, com ara donar suport a la burgesia catalana per l’explotació de la classe treballadora sense cap possibilitat de combatre les seves arbitrarietats i també la prohibició d’ensenyar la llengua catalana a l’escola, privant a tots els catalans d’aprendre a llegir i escriure la nostra pròpia llengua. 

Sóc treballador, fill, net i renét de gent treballadora. En tant que treballador he patit l’explotació de la burgesia que s’ha apropiat de la plusvàlua del meu treball. I també la desigualtat d’oportunitats que els de la meva classe han tingut sempre en relació als de classes socials més acomodades. I sóc plenament conscient que aquestes desigualtats no són fets naturals com el vent o la pluja sinó que provenen de decisions polítiques preses pels que exerceixen el poder, ja sigui personalment o per mitjà d’altri. 

Tot això que acabo de dir fa que em senti independentista i proletari a la vegada i que consideri l’Estat espanyol i la burgesia catalana ensems enemics del poble català treballador. I són aquests sentiments meus els que em fan desitjar que el meu país, Catalunya, deixi d’estar sota el domini de l’Estat espanyol, que sigui una república governada de manera justa i democràtica per tal que el meu poble sigui lliure i sobirà i no estigui sotmès a cap dels seus enemics tradicionals ni a d’altres que puguin arribar a ser-ho.

Tinc plena convicció que aquests sentiments meus no són una raresa del la meva persona sinó que els comparteix més gent, tant de la meva edat com més jove i tant per motius semblants als meus com per d’altres, doncs tothom és fruit del que la vida li ha donat. Per això m’indigno i revolto contra polítics i especuladors de tota mena que vulguin treure profit d’aquests sentiments que tant de respecte em mereixen.

Em porta a dir tot això públicament l’abús que el govern català està fent dels sentiments de catalanitat que, com he senyalat, compartim una part del poble català. Un govern que, fidel complidor de les doctrines neoliberals imperants a la UE, imposa polítiques d’austeritat que comporten misèria i sofriment per una gran part del poble català mentre per mitjà de tots el recursos que té al seu abast exacerba el sentiment patri i manipula en benefici propi el pensament de la gent. 

El poble català té dret a expressar el seu desig d’independència i sembla raonable de tot punt que el govern de torn afavoreixi aquestes expressions. Però manipular-les de manera que serveixin per assegurar la continuïtat de polítiques d’expropiació i espoli del patrimoni i serveis públics bàsics per al poble em sembla una actuació mereixedora del rebuig de tothom que tingui el cap ben posat i un mínim sentit del que és just. 

Portem ja més de tres anys de manipulació mediàtica del pensament de la gent en favor d’una independència que, ben mirat, en cas d’arribar a aconseguir-se només beneficiaria a les classes més acomodades i deixaria immersa per molts anys en l’esclavatge i la misèria la major part de la població catalana. L’alliberament de l’opressió espanyola que els actuals líders independentistes catalans de dretes proposen no és un fet de justícia ni social ni política sinó una trampa per tenir el poble català sotmès als poders dominants. No és una revolta contra l’opressió sinó un simple canvi d’amo fet amb traïdoria per benefici dels polítics catalans que el manipulen.

Atès el gran desplegament de mitjans persuasius fet pel govern català, sembla lògic que el poble no s’adoni de on és que ens estan portant. Però que una formació política encapçalada per líders ben preparats políticament que pretén ser a la vegada independentista i anticapitalista acabi caient en la trampa i donant suport a les pretensions del govern de dretes que la para és no només decebedor sinó indignant i vergonyós a la vegada. 

Però bé, la història dels pobles es compon de victòries i derrotes. Esperem que quan més aviat millor aquests líders que es presentaven com a revolucionaris reflexionin i esmenin el seu error, o bé, si això no succeís, que la seva conducta estimuli altres a fer el que ells prometien però no han fet. /PC

PUBLICAT A:
http://kaosenlared.net/indignacio-i-vergonya-indignacion-y-verguenza-catcas/

Les contradiccions de la CUP

Va dir NO però ha fet SÍ. No ha investit Mas, l’ha humiliat, però ha donat al seu partit l’ocasió de seguir amb la seva línia de govern. No és una contradicció, això? 

Al llarg de tota la campanya electoral la CUP ha defensat dues posicions que si en principi no tenien per què ser contradictòries ha resultat que en les actuals circumstàncies sí que ho són. D’una banda s’ha manifestat independentista fins el punt de no voler saber res amb les candidatures que no ho eren explícitament, la qual cosa sembla força coherent. D’altra, ha mantingut una fèrria oposició a la candidatura d’Artur Mas tot dient que no estava d’acord amb la seva línia política neoliberal de retallades pressupostàries i privatització de serveis públics bàsics per al poble català. Aquesta actitud crítica més la procedència esquerrana i combativa d’una part dels candidats a diputat que ocupaven els primers llocs de la llista han fet pensar a una bona part dels seus votants que la CUP podia ser una esquerra catalana compromesa i disposada a lluitar pel benestar del poble català.

La manca d’una esquerra sensible a les necessitats de la població catalana actual s’estava fent sentir més que mai d’ençà que ERC s’havia ajuntat amb CDC i donava suport als pressuposts i les retallades de seu govern. Qui quedava per defensar el poble català si tots els que es deien independentistes estaven d’acord en passar a mans privades els serveis més necessaris per a la població? Només quedava l’esquerra espanyola, la que no contemplava ni de lluny la idea d’una Catalunya independent de l’Estat espanyol... i la CUP. Era lògic, doncs, que l’electorat independentista d’esquerres posés les seves esperances en aquesta formació jove que tantes mostres donava d’estar al costat del poble. I així, amb aquesta imatge, la CUP va passar de tenir tres diputats a tenir-ne deu.

Estar al costat del poble i ser independentista alhora no es cap cosa nova. Els revolucionaris catalans del temps de la II República participaven d’aquesta idea. De paraula i de fets s’oposaven a que cap poble sotmetés a cap altre igual que s’oposaven a que cap ésser humà sotmetés a cap altre. És un pensament coherent amb la idea de llibertat que entra en conflicte amb els interessos dels poderosos i dels estats opressors. Sembla lògic pensar que la CUP pot compartir aquesta idea. Però el fet que hagi acabat donant suport a una candidatura clarament neoliberal fa dubtar entorn a quines són les prioritats de la CUP, si ho és la justícia social o la independència.

L’opció “primer la independència i després ja parlarem d’ideologies” no s’aguanta per enlloc des d’una perspectiva social en el present de la nació catalana perquè no és sinó donar suport a l’ambició d’aquests polítics neoliberals que estan governant ara. Sabem bé, i el darrer 27S ho ha demostrat, que la major part del cens electoral no està a favor de la independència. I que això és així després de quatre anys de bombardeig mediàtic i permanent rentat de cervell de la població catalana per part d’un govern interessat en posar-se a l’empara de l’estelada. Cal pensar què passaria si a l’Estat espanyol hi hagués autèntiques perspectives de canvis que fessin aflorar polítiques de caire social. Quina fóra l’oferta catalana que pogués contrarestar-les? Què ofereixen CDC i ERC al poble català que no sigui sotmetre’s als imperatius de la UE? I què tenen de bo per al poble les exigències d’aquest lobby de banquers que és l’Europa de l’euro? És raonable pensar que en una situació així guanyaria la independència en cas de referèndum? Doncs no, no és raonable pensar-ho. Així ens ho fa veure el fet que el president Mas s’hagi hagut d’empassar la seva supèrbia i fer-se enrere de la amenaça d’anar a noves eleccions en les quals la nova esquerra catalana que està sorgint hagués pogut fer desaparèixer definitivament del mapa polític la seva formació.

Què espera, doncs, aconseguir la CUP en ajuntar-se amb la dreta catalana per evitar unes noves eleccions que podrien obrir pas a una esquerra sorgida de l’actual poble català amb ànim de justícia i esperit dialogant? Això és el que aquesta formació independentista que tot feia pensar que era sensible a les necessitats del poble ens hauria d’explicar de manera convincent. Perquè si en fer-ho ens trobéssim que els seus arguments difereixen poc dels de la dreta, el desencís d’una bona part dels seus votants podria ser força punyent. /PC

PUBLICAT A:
http://kaosenlared.net/les-contradiccions-de-la-cup/

Siguem seriosos

La societat s’ha de fonamentar en valors que serveixin per conviure amb pau i confiança. Les lleis i els costums ho han de garantir. La veritat i el compromís, juntament amb el respecte mutu són valors ineludibles.

Han passat més de tres mesos des del 27S. Els resultats electorals van donar majoria d’escons a les candidatures independentistes, 62 a Junts pel Sí (JxS) i 10 a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). El nombre d’ascons aconseguits per JxS és insuficient per investir president el seu candidat. Necessita pactar amb altres formacions polítiques. Amb l’única que coincideix en ideari independentista és amb la CUP. Totes les altres s’hi oposen. Per tant és a la CUP a qui demana suport JxS, apel•lant al seu comú afany d’independència. Però si bé aquestes dues formacions coincideixen en voler fer de Catalunya un estat propi independent de l’espanyol, difereixen en el model d’estat que volen construir. Mentre que JxS s’adscriu a la ideologia neoliberal que imposa la UE, CUP proposa un model d’estat de caire socialista. Això ha fet que CUP no participés de la llista única JxS i presentés la seva pròpia candidatura tot afirmant que no donarien suport a la investidura d’Artur Mas i argumentant el perquè.

Quan el passat 27 de setembre es van obrir les urnes tothom sabia ben clar què era el que cada una de les dues candidatures independentistes oferia. JxS oferia seguir proclamant la independència de Catalunya en la línia que s’ha vingut fent des de 2012 ençà, assegurant que aquest és el bon camí per aconseguir-la, i proposava com a candidat a la presidència l’actual president en funcions Artur Mas. La CUP deia clarament que no donaria suport a la investidura de Mas i exposava les seves raons. Els votants d’una i altre opció independentista sabien bé si el seu vot anava a favor de la presidència d’en Mas o en contra. No hi havia engany, per més que JxS hagués configurat una inèdita llista en la qual el candidat a la presidència apareixia en quart lloc. Tampoc n’hi havia per part de la CUP en quan a investir o no Mas. Aquesta era l’oferta i aquest és el compromís que en bona ètica cada formació hauria de respectar, perquè fer el contrari fóra defraudar els seus votants.

Però aquesta conclusió que aquí expressem no sembla que estigui tan clara en el món polític, on dir una cosa en campanya y fer-ne altra un cop passades les eleccions és tan habitual que a gairebé ningú sorprèn i, el que és pitjor, gairebé tothom ho entén. Una cosa és el que s’ha dit als votants i altra el que convé fer. I potser és per això, perquè tothom ho troba tant natural, que una bona part dels votants de JxS es creuen amb dret a demanar als diputats de la CUP que donin suport a la investidura d’en Mas i y també que la meitat dels compromissaris de la CUP pensin que el més convenient fóra donar aquest suport malgrat que JxS no hagi accedit a cap de les condicions que CUP exigeix per fer-ho. Tot sigui pel bé del procés. Tot sigui per seguir promocionant l'independentisme entre la població de Catalunya.

Aquesta manca de serietat, tant per part de JxS com de la meitat de la CUP que està disposada a no respectar el que havia dit als seus votants ens sembla greu. Que la població desitjosa de deslliurar Catalunya de l’opressió de l’Estat espanyol no se senti obligada a respectar la paraula donada en campanya electoral és molt mal auguri pel futur de la Catalunya que aquest col•lectiu humà desitja. A on ens pot dur una gent que no se sent obligada a complir els seus compromisos? Una societat que accepta sense escrúpols l’engany i la manca de paraula és una societat podrida que difícilment podrà aportar res de bo a la humanitat ni a ella mateixa.

No són processos d’enlluernament electoralista el que la societat catalana necessita per arribar a aconseguir la plena sobirania sinó propostes fiables i dirigents honestos en els quals el poble pugui confiar sense cap mena de dubte. Altrament mai no hi haurà prou gent a Catalunya disposada a jugar-se el futur en aquest canvi que tanta gent catalana desitgem des de fa tants anys. /PC

L’hora de la veritat

La societat s’ha de fonamentar en valors que serveixin per conviure amb pau i confiança. Les lleis i els costums ho han de garantir. La veritat i el compromís, juntament amb el respecte mutu són valors ineludibles.

Han passat més de tres mesos des del 27S. Els resultats electorals van donar majoria d’escons a les candidatures independentistes, 62 a Junts pel Sí (JxS) i 10 a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). El nombre d’ascons aconseguits per JxS és insuficient per investir president el seu candidat. Necessita pactar amb altres formacions polítiques. Amb l’única que coincideix en ideari independentista és amb la CUP. Totes les altres s’hi oposen. Per tant és a la CUP a qui demana suport JxS, apel•lant al seu comú afany d’independència. Però si bé aquestes dues formacions coincideixen en voler fer de Catalunya un estat propi independent de l’espanyol, difereixen en el model d’estat que volen construir. Mentre que JxS s’adscriu a la ideologia neoliberal que imposa la UE, CUP proposa un model d’estat de caire socialista. Això ha fet que CUP no participés de la llista única JxS i presentés la seva pròpia candidatura tot afirmant que no donarien suport a la investidura d’Artur Mas i argumentant el perquè.

Quan el passat 27 de setembre es van obrir les urnes tothom sabia ben clar què era el que cada una de les dues candidatures independentistes oferia. JxS oferia seguir proclamant la independència de Catalunya en la línia que s’ha vingut fent des de 2012 ençà, assegurant que aquest és el bon camí per aconseguir-la, i proposava com a candidat a la presidència l’actual president en funcions Artur Mas. La CUP deia clarament que no donaria suport a la investidura de Mas i exposava les seves raons. Els votants d’una i altre opció independentista sabien bé si el seu vot anava a favor de la presidència d’en Mas o en contra. No hi havia engany, per més que JxS hagués configurat una inèdita llista en la qual el candidat a la presidència apareixia en quart lloc. Tampoc n’hi havia per part de la CUP en quan a investir o no Mas. Aquesta era l’oferta i aquest és el compromís que en bona ètica cada formació hauria de respectar, perquè fer el contrari fóra defraudar els seus votants.

Però aquesta conclusió que aquí expressem no sembla que estigui tan clara en el món polític, on dir una cosa en campanya y fer-ne altra un cop passades les eleccions és tan habitual que a gairebé ningú sorprèn i, el que és pitjor, gairebé tothom ho entén. Una cosa és el que s’ha dit als votants i altra el que convé fer. I potser és per això, perquè tothom ho troba tant natural, que una bona part dels votants de JxS es creuen amb dret a demanar als diputats de la CUP que donin suport a la investidura d’en Mas i y també que la meitat dels compromissaris de la CUP pensin que el més convenient fóra donar aquest suport malgrat que JxS no hagi accedit a cap de les condicions que CUP exigeix per fer-ho. Tot sigui pel bé del procés. Tot sigui per seguir promocionant l'independentisme entre la població de Catalunya.

Aquesta manca de serietat, tant per part de JxS com de la meitat de la CUP que està disposada a no respectar el que havia dit als seus votants ens sembla greu. Que la població desitjosa de deslliurar Catalunya de l’opressió de l’Estat espanyol no se senti obligada a respectar la paraula donada en campanya electoral és molt mal auguri pel futur de la Catalunya que aquest col•lectiu humà desitja. A on ens pot dur una gent que no se sent obligada a complir els seus compromisos? Una societat que accepta sense escrúpols l’engany i la manca de paraula és una societat podrida que difícilment podrà aportar res de bo a la humanitat ni a ella mateixa.

No són processos d’enlluernament electoralista el que la societat catalana necessita per arribar a aconseguir la plena sobirania sinó propostes fiables i dirigents honestos en els quals el poble pugui confiar sense cap mena de dubte. Altrament mai no hi haurà prou gent a Catalunya disposada a jugar-se el futur en aquest canvi que tanta gent catalana desitgem des de fa tants anys. /PC

De cara al 20D

Després d’haver rebut alguns missatges d’origen suposadament independentista d’esquerres que preconitzen l’abstenció, ahir vaig difondre’n un que feia córrer gent de JxS, el qual senyalava que abstenir-se afavoreix la pujada de CIUTADANS. 

Bé, jo no he estat en cap moment a favor d’aquesta trampa que representa JxS. Qualsevol que pensi una mica pot veure que era una enganyifa de CDC per seguir governant el país. Si no ho va veure d’entrada ho pot veure ara ben clarament veien tot el que ha anat passant. Però tampoc estic per afavorir una majoria PP-C’s al parlament espanyol. 

Sóc independentista des de fa molts anys, però no sóc prou brètol com per creu que podem ser independents només volent-ho. Penso que la independència de Catalunya es del tot inviable avui per avui i que els que la prometen estan venent fum. I més si ho fan de manera que deixin de banda la major part del poble català actual, format per gent d’origen molt divers, sense la qual un referèndum patriòtic està ja d’entrada ben perdut. Altra cosa és seguir lluitant per mantenir viva aquesta esperança.

Però el que ens hi juguem el pròxim 20D no es la independència sino la continuïtat de la dreta espanyola al govern de l’Estat, la qual cosa pot ser mol greu.

Abstenir-se és un error sens dubte de cap mena. Sempre que la gent d’esquerres ha deixat de votar ha guanyat la dreta. Però votar partits de dretes n’és un encara més gros i estúpid. La dreta es enemiga del poble sempre, fins i tot quan es disfressa amb l’estelada. I la DRETA CATALANA, abans que catalana és DRETA. Mirem sinó com es comporta en coses essencials com ara el TTIP, les retallades, les privatitzacions... Sempre és al costat de la dreta espanyola, tant al parlament espanyol com al català. Sempre! 

Sé que a l’hora de votar pot més el cor que el cap. Cadascú sabrà què vol votar i què no. Però pensar en termes d’independència quan ens estem jugant la continuïtat dels hereus del franquisme al govern de l’Estat espanyol em sembla molt desencertat. Cada cosa té el seu lloc i el seu moment. Per veure-ho només cal fer servir el cap i no deixar-se enlluernar. /PC

Carta a un amic independentista

Els éssers humans som diversos, però tot i així podem col•laborar.

Estimat amic,

Dius que fa setanta anys que ets independentista. Bé, jo no fa tant que en sóc. Jo només en tinc vuitanta. Vaig néixer el febrer del trenta-cinc, en temps de república, cinc mesos abans de l'alçament militar de l‘Espanya feixista. He mantingut vius al llarg de la meva vida records de la guerra, dels bombardeigs (un d’ells va matar el meu avi), de quan vaig conèixer amb quatre anys el meu pare. Encara em recordo de com anava vestit mentre em tenia alçat en el seu braç esquerre i abraçava la meva mare amb el dret. I encara em sembla estar sentint-la a ella plorant i dient-me “és el teu pare, fill; és el teu pare”.

Recordo la postguerra, els anys quaranta, les cues amb la meva mare que havíem de fer habitualment per aconseguir el menjar. I recordo haver vist un guarda civil empenyent a cops amb el fusell les dones que feien cua, perquè es posessin en fila.

A casa no érem independentistes sinó catalans de classe treballadora. La meva mare, nascuda a l’Aragó, tocant a La Franja, va venir a Barcelona amb 16 anys i la primera cosa que va fer va ser aprendre a parlar català. Es van conèixer amb el meu pare parlant català i així van seguir parlant sempre, tot i que el meu pare dominava molt bé el castellà perquè es va criar a la República Argentina i allà va cursar els seus estudis bàsics (ell no va ometre mai el mot República quan en parlava). La meva llengua materna és, doncs, el català i mai no he perdonat a l’estat espanyol que m’impedís d’aprendre’l a l’escola.

El catalanisme no va ser mai tema de conversa a casa. Sí que ho eren els records de la guerra, tant del front com de la rereguarda, els temps de la república, les vagues, els sindicalistes, els pistolers de la patronal, els fets de maig... Quan ja als anys setanta vaig llegir “Homenatge a Catalunya” de l’Orwell i “Els fets de maig” de Manel Cruells, jo ja sabia el que ells expliquen per haver-ho sentit repetides vegades a casa. I em vaig quedar ben sorprès i amb molt de goig en veure com coincidia el que ells deien amb el que a casa s’explicava.

Va ser a partir dels fets viscuts tant per mi personalment com per la meva família que ja de jove vaig prendre consciència de la injustícia que patia el poble català del qual jo n’era part. No eren els llibres ni els jocs florals ni la cultura catalana burgesa, que jo no coneixia, el que a mi em motivava sinó un sentiment pregó d’estar patint injustícia, tant per part de l’Estat espanyol com de la burgesia catalana que any rere any venia explotant la classe treballadora valent-se de les lleis espanyoles i de la força coactiva que les imposava.

Per mi la independència de Catalunya no és un fi sinó una fita en el camí cap a un món més just que l'actual. No és un privilegi ètnic sinó un fet de justícia, tal com ho era pels llibertaris que tot i lluitar al costat de la República volien la independència de Catalunya perquè no acceptaven que cap poble sotmetés a cap altre. Per això tant se me'n fot qui la defensi, si un català de soca-rel com era el meu pare o un foraster que ha triat Catalunya per viure-hi, com era la meva mare. L’únic que no accepto és que en nom d’aquesta independència es giri l’esquena a les necessitats de la major part de la població catalana, que sigui quin sigui el seu origen és el poble català del present.

No distingeixo entre blancs i negres, moros i cristians, castellans i catalans, tal com vaig exposar en un escrit que vaig publicar amb aquest títol. Distingeixo, això sí, entre qui està pels privilegis i qui per la justícia. I justícia és restituir el que s’ha pres amb violència, com l’Estat espanyol va prendre Catalunya. El temps no fa bones les accions dolentes, per més que n’enterboleixi el record i dificulti la reivindicació dels drets arrabassats. Ni tres segles ni mil són prou per fer prescriure un greuge. El poble català mereix un respecte i tothom que hi vingui ho ha de tenir present si no vol convertir-se en invasor. 

Aquest respecte que jo reclamo me’l van ensenyar des de molt petit la meva mare i el meu pare. Ella amb el seu comportament en venir de jove a Catalunya. Ell amb l’amor que expressava en parlar de la República Argentina que va acollir la seva família. I aquest és el comportament que a mi m’agradaria trobar a tothom que viu ara en aquest meu país que és Catalunya. 

Amb tot això que t'explico, amic meu, ja pots veure que tu i jo no coincidim en tot el que es refereix a l'independentisme. Però confio en que puguem coincidir en el que per a mi és essencial, que és la reivindicació d’allò que és just. Si així és, podré seguir tenint el goig de saber que tu i jo podem seguir col•laborant per fer un món millor.

Ànim i endavant! /PC