El conflicte
hispanocatalà s'empitjora. El jutge Pablo Llarena ha fet ingressar a
la presó a Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull, Raül Romeva
i Josep Rull. Amb Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i
Jordi Sánchez ja són nou els polítics catalans que l'Estat
espanyol té en presó preventiva. També ha cursat aquest jutge una
ordre de detenció internacional contra Puigdemont, Marta Rovira i
quatre persones més, per la qual ha estat detingut Puigdemont a
Alemanya.
No hi ha cap mena de
dubte respecte a l'afinitat ideològica dels poders judicials de
l'Estat espanyol amb els que van regir durant els anys de la
dictadura. Igual que en aquell temps, el poder judicial actua ara
d'acord amb el poder polític. La repressió és total. Els drets
humans que teòricament defensa la constitució espanyola no són
respectats en absolut pels que governen i jutgen. És evident que no
hi ha separació de poders a l'Estat espanyol.
L'escandalosa
actuació de la cúpula judicial espanyola ha mobilitzat gran part
del poble català i ha arribat fins al Grup de Treball de Detencions
Arbitràries de les Nacions Unides. S'han produït grans
manifestacions en diverses poblacions de Catalunya i a Barcelona hi
ha hagut enfrontaments amb la policia, amb gent manifestant ferida.
La conducta dels
poders estatals ens ha tornat als vells temps de la dictadura, quan
legisladors, governants i jutges responien als interessos dels poders
fàctics i actuaven d'acord amb una ideologia plenament feixista,
sense cap mena de respecte pels drets humans. Això fa que tal com
passava en aquells temps de gloriosa lluita política, més enllà de
personals ideologies i d'objectius polítics, el poble s'uneixi en el
rebuig a la brutalitat estatal. El desafecte cap a l'Estat espanyol
sobrepassa ja l'afany d'independència i arriba a gran part de la
societat catalana, sigui o no independentista. El rebuig a la raó de
la força, únic argument que empara la conducta repressiva de
polítics i jutges s'ajunta al rebuig de totes les imposicions
antisocials d'aquests defensors dels privilegis de classe que des de
temps molt antics oprimeixen els pobles d'Espanya, inclòs el català.
L'ànima del poble desperta i s'enardeix davant els abusos de poder
dels que governen.
No s'esperava tant
la dreta catalana que va engegar el procés independentista per tal
de silenciar les veus dels indignats que protestaven per la política
neoliberal que aplicava el seu partit. El seu objectiu no era la
independència de Catalunya, com deien i volien fer creure al poble,
sinó aconseguir vots que fessin possible la seva continuïtat en el
govern. Van mentir cínicament i van ensarronar molta gent, però van
cometre el greu error de subestimar el poble. Es creien que tenien a
les mans les brides un pobre cavall capat i vell, però es van trobar
amb un indomable pura sang. I no van poder aturar l'empenta del poble
català quan ho van voler fer.
L'independentisme
català no és diferent dels altres independentisme d'arreu del món.
Es fonamenta en el secular abús de l'Estat espanyol sobre el poble
català i es manifesta i actua igual que tots els independentismes,
amb odi a l'estat opressor. Sabem ben bé del cert que aquest odi
està més que justificat, però no ens poden deixar portar per ell
perquè no creiem que sigui un camí per a la pau i el benestar de
ningú. Les accions independentistes provoquen reaccions dels poders
estatals que evidencien llur tirania, però difícilment serviran per
minvar-la i fins i tot pot ser que la reforcin. No oblidem que
l'Estat és una institució de poder.
El poble català ha
optat per la protesta pacífica. Surt al carrer, alça la veu i es
planta. El govern espanyol opta per la violència policial i
jurídica. Garrotades i presó per als insurgents. Ens volen
sotmetre. Volen destruir la nostra capacitat de protestar. No admeten
més drets que els que atorga la llei que ells imposen. Actuen com
els seus predecessors, els governants de la dictadura presidida per
Franco. Mal camí per la pau. El poble català té una àmplia
història de lluites i revoltes i no es rendirà.
Potser la brutal
repressió estatal farà amainar per un temps les nostres protestes.
Potser aconseguirà una treva semblant a les que va aconseguir la
dictadura. Però difícilment aconseguirà la submissió que es
proposa. Serà l'afany d'independència, el de justícia social o el
de no sabem què, però tard o d'hora els opressors seran víctimes
de les seves pròpies accions. La via de la violència no és camí
cap a la vida per a ningú, ni per als qui tenint la raó de la força
l'exerceixen. / PC
