"Tornarem
a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer"
D'un temps ençà
vivim a Catalunya un gran moviment de masses que reivindica la
independència pàtria, una cosa molt difícil d'aconseguir perquè
va contra els interessos de l'Estat espanyol i fins i tot de la Unió
Europea (UE). Catalunya aporta un 20% del PIB estatal i la UE no vol
problemes territorials en el si dels estats que la constitueixen.
Difícil ho tenen, doncs, les aspiracions independentistes.
Hem assenyalat en
escrits anteriors com l'esperit rebel del poble català és utilitzat
amb fins electoralistes per alguns polítics catalans i espanyols,
així com l'escalada que aquest moviment ha anat prenent des de l'u
d'octubre fins al present, en què ha desbordat amb escreix als seus
líders. Ara ja no són els polítics independentistes catalans els
que s'enfronten a l'Estat sinó el poble català organitzat
horitzontalment.
La història ens
mostra com al llarg dels segles els pobles rebels han estat aixafats
pels poders als quals s'han enfrontat. Les tres guerres servils de
l'Imperi Romà en són un exemple, però n'hi ha infinitat més.
Sempre el poder organitzat ha derrotat als que han pretès
deslliurar-se'n. D'una manera o altra l'esclavitud ha continuat. No
necessàriament en la forma d'éssers encadenats, però sí sotmesos
a violències institucionals que els obliguen a viure dins els límits
que els poderosos establiren.
El catorze d'abril
de 1931, encara no fa un segle, l'Estat espanyol es va proclamar
República. Ho va aconseguir amb l'ajuda de gran part del poble, al
qual va prometre principis d'igualtat, fraternitat i llibertat que la
monarquia no respectava. Però aquelles promeses polítiques no es
van complir mai de la manera que havien imaginat els que les van
rebre. Això va fer que les classes més humils emprenguessin accions
de protesta, les quals el govern republicà va reprimir de la mateixa
manera que les reprimia la monarquia: a punta de bala.
Aquella República
va durar poc. Va ser un avanç important en drets humans i socials
pel que fa a les monarquies que la precediren, però no va aconseguir
complaure el poble que la va fer pujar. I tot i amb aquesta
insuficiència va despertar la ira dels que veien perillar els seus
privilegis davant els reclams dels més necessitats. I així, el 18
de juliol de 1936, un cop militar va acabar amb aquell intent de fer
girar la història i acabar amb la mil·lenària injustícia. Va
esclatar una guerra civil que va durar fins el 1939. La van guanyar
els colpistes. A partir d'aleshores Espanya va quedar sota el domini
d'una dictadura que va durar fins a la mort del dictador el 1975.
Durant els anys de
govern dictatorial, els greuges de l'Estat al poble català van ser
més i més forts. Es van seguir obrint greus ferides morals en
l'ànima dels que havien sobreviscut a la guerra. Però l'estat de
terror instaurat pels colpistes vencedors va fer que durant molt de
temps pocs fossin els desafiaments als quals la dictadura hagués de
fer front. Tot i així, la rebel·lió va seguir viva en l'ànima del
poble català, com ho testifica la gran "vaga dels tramvies"
de 1951 a Barcelona i les moltes protestes que durant els anys
següents hi va haver. Malgrat que la vaga va aconseguir que el preu
del bitllet no pugés, van haver serioses represàlies i més d'un
implicat va ser detingut i torturat.
A partir de 1978,
amb la instauració del "estat de les autonomies" comença
un període de calma en les reivindicacions del poble català, que
acaba el 2010 quan el Tribunal Constitucional veta la proposta
d'actualització de l'Estatut d'Autonomia del president autonòmic
Pasqual Maragall . A partir de llavors s'inicia un període de
confrontacions polítiques entre Catalunya i l'Estat, les quals són
utilitzades de forma electoralista per polítics espanyols i
catalans. La intolerància d'uns i la poca traça d'altres han
desfermat un seguit de protestes que ha crescut d'any en any fins al
present.
Un cop més el poble
català està patint les represàlies d'aquest Estat irrespectuós.
Pèrdua institucional, fugida d'empreses catalanes cap a territori
espanyol, desprestigi programat del poble català davant la resta
d'Espanya i, el que és més greu, una divisió en la societat
catalana entre independentistes i unionistes molt difícil de superar
i que serà a partir d'ara la més gran dificultat que ens trobarem
en el camí cap a aquesta tan desitjada independència. Pitjors coses
poden encara passar, però les enumerades són ja prou greus perquè
els responsables de tanta desgràcia mereixin ser jutjats severament
i el poble català faci una seriosa reflexió abans de seguir en el
seu afany.
La ira del poble
català difícilment amainarà. Barcelona, la "rosa de foc"
que en diuen alguns historiadors per haver estat centre de braves
rebel·lions reivindicatives, no es deixarà acovardir. Potser podran
aturar per algun temps les protestes, però no ofegaran del tot
l'esperit de lluita contra l'opressió que ha caracteritzat durant
segles a aquest poble. Cap govern ho aconseguirà, ni amb enganys ni
amb violència. No sabem si a gent aprendrà amb la present
experiència que ha de canviar d'estratègia, però més que mai
s'ompliran de sentit les paraules de Lluís Companys, president de la
Generalitat de Catalunya, afusellat pels feixistes espanyols el 15
d'octubre de 1940 al castell de Montjuïc, a Barcelona: "Tornarem
a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer". / PC
La rebelión del pueblo catalán
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El teu parer m'interessa. Et prego que em facis saber què en penses del que aquí es diu.