divendres, 27 d’octubre de 2017

Pels camins de l'odi


Pertànyer a un poble és dur gravada a l'ànima, com un ADN, l'anima del poble.


Al cor de qui això escriu hi ha dos pobles que des de molt aviat han protagonitzat els relats familiars. La seva Catalunya natal i l'Argentina paterna. La Barcelona de les lluites obreres, explicades per l'àvia que les va viure de ple; però també la de les alegries, no menys obreres, narrades per una mare que des de molt jove va estimar aquesta ciutat com si fos seva. I un Buenos Aires llunyà, evocat pels tangos que amb molt bonica veu cantava aquesta dolça mare a impuls de l'amor que la unia a un home que recordava amb admiració la República Argentina on va viure els primers anys de la seva vida.

Avui aquests dos pobles estimats viuen moments de veritable angoixa. L'un completament en mans d'un govern neoliberal que sembrant odi s'ha fet amo de la situació i amenaça amb arruïnar de per vida la gran Nació Argentina. L'altre, liderat per gent ambiciosa mancada d'escrúpols, ha transformat l'amor patri en odi cap a l'Estat espanyol fins al punt de llançar-se cegament a una confrontació que pot arribar a ser violenta. Dos fets lamentables que ens omplen de dolor.

Per les sendes de l'odi no s'assoleix la vida. Només la destrucció i la mort porten els que les segueixen. Fruits de l'odi són les guerres, però també altres mals no tan greus però sí prou dolents per fer-les possibles. La xenofòbia, el classisme, la insolidaritat, la irreflexió, el fanatisme que cega i no deixa veure la biga en ull propi. Amb l'odi es menysprea als que dissenteixen, es destrueix el diàleg i s'impossibilita la convivència.

Carregats de mentides i de falses promeses van fent camí els sembradors d'odi, envoltats de mercenaris que amaguen els seus fraus. Grans cors de portaveus a sou i de necis voluntaris repeteixen fins a la sacietat les mentides i consignes que experts en manipulació de masses han dissenyat. Es genera una infundada opinió, una falsa il·lusió que venç a la reflexió, i el poble cau en el parany d'aplaudir a qui li guanya el cor amb cants de sirena. I així veiem com gent humil dóna suport a polítics neoliberals que tenen en el seu ideari augmentar la pobresa als pobres i la riquesa als rics.

En l'àmbit polític la maldat impera. Val tot, menys perdre. Si cal mentir, es menteix. Si cal matar, es mata. Només hi ha trampes si te les veuen; quan no te les veuen, no hi ha trampes. És cosa d'estratègies, no de principis. Guanyar és l'únic que compta. La veritat depèn de la simpatia que mereix qui la proclama. La raó perd la partida i qualsevol adulador pot endur-se el gat a l'aigua.

Grans mals comporten sempre els sembradors d'odi. Els que han governat a l'Estat espanyol des que els feixistes van imposar la seva llei a l'abril de 1939 han sembrat odi a dojo. Però els que amb propòsits electoralistes han atiat aquest odi des de 2012 fins al present a Catalunya han obert la caixa de Pandora. El poble català està exposat ara a la ira d'un Estat poderós. L'independentisme de la classe mitjana ha obert una sima pregona que la separa de les capes socials més desafavorides. Les dues grans entitats bancàries catalanes i més de dues mil empreses han abandonat el país. El rebuig català a Espanya és un bumerang i moltes petites empreses veuen com els seus clients espanyols busquen altres proveïdors. Les conseqüències poden ser molt greus.

No estem de part de l'Estat opressor. Mai no n'hem estat. Però no podem aprovar el que estan fent els líders catalans. Han proclamat la República Catalana a petició de menys d'un terç de la població sense que hi hagi hagut cap referèndum legal vinculant. No ens sembla just. Les pàtries no s'imposen sinó que es gesten mitjançant la solidaritat, la llibertat i la igualtat d'oportunitats. El respecte és fonamental per a la convivència. No és just que les minories imposin la seva voluntat a les majories.

La independència de Catalunya no hauria de ser mai un fi en si mateixa sinó que hauria de ser-ho la consecució d'una societat més justa que l'actual. Pensem i ens atrevim a dir que tot el que s'aparti d'aquest camí ens portarà males conseqüències. No creiem que una Catalunya que es construeix a partir d'un sentiment identitari que no comparteix ni la meitat de la població pugui portar un major grau de justícia i benestar al poble català.

La República que el parlament català acaba de proclamar no sembla que tingui cap possibilitat de millorar les condicions de vida del poble. En cinc anys que ha durat el procés independentista no s'ha parlat mai de com seria socialment el futur estat català. Però sabem ben del cert que els que la promouen són partidaris de les polítiques neoliberals de la Unió Europea, cosa que no augura res de bo. Això a part, el govern espanyol no li farà el camí fàcil a la nova Catalunya.

La independència pàtria avui proclamada té aspecte de ser un brindis al Sol. Tot fa pensar que s'acosten temps nefastos per al poble català. Però també cal pensar que la gosadia catalana pugui servir perquè a l'Estat espanyol hi hagi qui entengui la conveniència de donar pas a una estructura més afí amb les idiosincràsies dels pobles que el componen. Si això passés, les penes que ens pugui portar la infracció de la vella Constitució d'arrel dictatorial valdrien la pena. / PC

Publicat en castellà a ECUPRES: