Les contradiccions de la CUP

Va dir NO però ha fet SÍ. No ha investit Mas, l’ha humiliat, però ha donat al seu partit l’ocasió de seguir amb la seva línia de govern. No és una contradicció, això? 

Al llarg de tota la campanya electoral la CUP ha defensat dues posicions que si en principi no tenien per què ser contradictòries ha resultat que en les actuals circumstàncies sí que ho són. D’una banda s’ha manifestat independentista fins el punt de no voler saber res amb les candidatures que no ho eren explícitament, la qual cosa sembla força coherent. D’altra, ha mantingut una fèrria oposició a la candidatura d’Artur Mas tot dient que no estava d’acord amb la seva línia política neoliberal de retallades pressupostàries i privatització de serveis públics bàsics per al poble català. Aquesta actitud crítica més la procedència esquerrana i combativa d’una part dels candidats a diputat que ocupaven els primers llocs de la llista han fet pensar a una bona part dels seus votants que la CUP podia ser una esquerra catalana compromesa i disposada a lluitar pel benestar del poble català.

La manca d’una esquerra sensible a les necessitats de la població catalana actual s’estava fent sentir més que mai d’ençà que ERC s’havia ajuntat amb CDC i donava suport als pressuposts i les retallades de seu govern. Qui quedava per defensar el poble català si tots els que es deien independentistes estaven d’acord en passar a mans privades els serveis més necessaris per a la població? Només quedava l’esquerra espanyola, la que no contemplava ni de lluny la idea d’una Catalunya independent de l’Estat espanyol... i la CUP. Era lògic, doncs, que l’electorat independentista d’esquerres posés les seves esperances en aquesta formació jove que tantes mostres donava d’estar al costat del poble. I així, amb aquesta imatge, la CUP va passar de tenir tres diputats a tenir-ne deu.

Estar al costat del poble i ser independentista alhora no es cap cosa nova. Els revolucionaris catalans del temps de la II República participaven d’aquesta idea. De paraula i de fets s’oposaven a que cap poble sotmetés a cap altre igual que s’oposaven a que cap ésser humà sotmetés a cap altre. És un pensament coherent amb la idea de llibertat que entra en conflicte amb els interessos dels poderosos i dels estats opressors. Sembla lògic pensar que la CUP pot compartir aquesta idea. Però el fet que hagi acabat donant suport a una candidatura clarament neoliberal fa dubtar entorn a quines són les prioritats de la CUP, si ho és la justícia social o la independència.

L’opció “primer la independència i després ja parlarem d’ideologies” no s’aguanta per enlloc des d’una perspectiva social en el present de la nació catalana perquè no és sinó donar suport a l’ambició d’aquests polítics neoliberals que estan governant ara. Sabem bé, i el darrer 27S ho ha demostrat, que la major part del cens electoral no està a favor de la independència. I que això és així després de quatre anys de bombardeig mediàtic i permanent rentat de cervell de la població catalana per part d’un govern interessat en posar-se a l’empara de l’estelada. Cal pensar què passaria si a l’Estat espanyol hi hagués autèntiques perspectives de canvis que fessin aflorar polítiques de caire social. Quina fóra l’oferta catalana que pogués contrarestar-les? Què ofereixen CDC i ERC al poble català que no sigui sotmetre’s als imperatius de la UE? I què tenen de bo per al poble les exigències d’aquest lobby de banquers que és l’Europa de l’euro? És raonable pensar que en una situació així guanyaria la independència en cas de referèndum? Doncs no, no és raonable pensar-ho. Així ens ho fa veure el fet que el president Mas s’hagi hagut d’empassar la seva supèrbia i fer-se enrere de la amenaça d’anar a noves eleccions en les quals la nova esquerra catalana que està sorgint hagués pogut fer desaparèixer definitivament del mapa polític la seva formació.

Què espera, doncs, aconseguir la CUP en ajuntar-se amb la dreta catalana per evitar unes noves eleccions que podrien obrir pas a una esquerra sorgida de l’actual poble català amb ànim de justícia i esperit dialogant? Això és el que aquesta formació independentista que tot feia pensar que era sensible a les necessitats del poble ens hauria d’explicar de manera convincent. Perquè si en fer-ho ens trobéssim que els seus arguments difereixen poc dels de la dreta, el desencís d’una bona part dels seus votants podria ser força punyent. /PC

PUBLICAT A:
http://kaosenlared.net/les-contradiccions-de-la-cup/