dilluns, 20 de novembre del 2017

La rebel·lió del poble català


"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer"


D'un temps ençà vivim a Catalunya un gran moviment de masses que reivindica la independència pàtria, una cosa molt difícil d'aconseguir perquè va contra els interessos de l'Estat espanyol i fins i tot de la Unió Europea (UE). Catalunya aporta un 20% del PIB estatal i la UE no vol problemes territorials en el si dels estats que la constitueixen. Difícil ho tenen, doncs, les aspiracions independentistes.

Hem assenyalat en escrits anteriors com l'esperit rebel del poble català és utilitzat amb fins electoralistes per alguns polítics catalans i espanyols, així com l'escalada que aquest moviment ha anat prenent des de l'u d'octubre fins al present, en què ha desbordat amb escreix als seus líders. Ara ja no són els polítics independentistes catalans els que s'enfronten a l'Estat sinó el poble català organitzat horitzontalment.

La història ens mostra com al llarg dels segles els pobles rebels han estat aixafats pels poders als quals s'han enfrontat. Les tres guerres servils de l'Imperi Romà en són un exemple, però n'hi ha infinitat més. Sempre el poder organitzat ha derrotat als que han pretès deslliurar-se'n. D'una manera o altra l'esclavitud ha continuat. No necessàriament en la forma d'éssers encadenats, però sí sotmesos a violències institucionals que els obliguen a viure dins els límits que els poderosos establiren.

El catorze d'abril de 1931, encara no fa un segle, l'Estat espanyol es va proclamar República. Ho va aconseguir amb l'ajuda de gran part del poble, al qual va prometre principis d'igualtat, fraternitat i llibertat que la monarquia no respectava. Però aquelles promeses polítiques no es van complir mai de la manera que havien imaginat els que les van rebre. Això va fer que les classes més humils emprenguessin accions de protesta, les quals el govern republicà va reprimir de la mateixa manera que les reprimia la monarquia: a punta de bala.

Aquella República va durar poc. Va ser un avanç important en drets humans i socials pel que fa a les monarquies que la precediren, però no va aconseguir complaure el poble que la va fer pujar. I tot i amb aquesta insuficiència va despertar la ira dels que veien perillar els seus privilegis davant els reclams dels més necessitats. I així, el 18 de juliol de 1936, un cop militar va acabar amb aquell intent de fer girar la història i acabar amb la mil·lenària injustícia. Va esclatar una guerra civil que va durar fins el 1939. La van guanyar els colpistes. A partir d'aleshores Espanya va quedar sota el domini d'una dictadura que va durar fins a la mort del dictador el 1975.

Durant els anys de govern dictatorial, els greuges de l'Estat al poble català van ser més i més forts. Es van seguir obrint greus ferides morals en l'ànima dels que havien sobreviscut a la guerra. Però l'estat de terror instaurat pels colpistes vencedors va fer que durant molt de temps pocs fossin els desafiaments als quals la dictadura hagués de fer front. Tot i així, la rebel·lió va seguir viva en l'ànima del poble català, com ho testifica la gran "vaga dels tramvies" de 1951 a Barcelona i les moltes protestes que durant els anys següents hi va haver. Malgrat que la vaga va aconseguir que el preu del bitllet no pugés, van haver serioses represàlies i més d'un implicat va ser detingut i torturat.

A partir de 1978, amb la instauració del "estat de les autonomies" comença un període de calma en les reivindicacions del poble català, que acaba el 2010 quan el Tribunal Constitucional veta la proposta d'actualització de l'Estatut d'Autonomia del president autonòmic Pasqual Maragall . A partir de llavors s'inicia un període de confrontacions polítiques entre Catalunya i l'Estat, les quals són utilitzades de forma electoralista per polítics espanyols i catalans. La intolerància d'uns i la poca traça d'altres han desfermat un seguit de protestes que ha crescut d'any en any fins al present.

Un cop més el poble català està patint les represàlies d'aquest Estat irrespectuós. Pèrdua institucional, fugida d'empreses catalanes cap a territori espanyol, desprestigi programat del poble català davant la resta d'Espanya i, el que és més greu, una divisió en la societat catalana entre independentistes i unionistes molt difícil de superar i que serà a partir d'ara la més gran dificultat que ens trobarem en el camí cap a aquesta tan desitjada independència. Pitjors coses poden encara passar, però les enumerades són ja prou greus perquè els responsables de tanta desgràcia mereixin ser jutjats severament i el poble català faci una seriosa reflexió abans de seguir en el seu afany.

La ira del poble català difícilment amainarà. Barcelona, la "rosa de foc" que en diuen alguns historiadors per haver estat centre de braves rebel·lions reivindicatives, no es deixarà acovardir. Potser podran aturar per algun temps les protestes, però no ofegaran del tot l'esperit de lluita contra l'opressió que ha caracteritzat durant segles a aquest poble. Cap govern ho aconseguirà, ni amb enganys ni amb violència. No sabem si a gent aprendrà amb la present experiència que ha de canviar d'estratègia, però més que mai s'ompliran de sentit les paraules de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, afusellat pels feixistes espanyols el 15 d'octubre de 1940 al castell de Montjuïc, a Barcelona: "Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer". / PC

La rebelión del pueblo catalán