La persecució
estatal a l'independentisme català està en un punt àlgid. Líders
empresonats i altres en recerca i captura. És evident que el govern
espanyol està disposat a liquidar aquesta aspiració política per
via carcerària. Els primers empresonats han estat Jordi Cuixart i
Jordi Sánchez, presidents de les organitzacions Omniun Cultural i
Assemblea Nacional Catalana respectivament, als quals s'acusa
d'organitzar i dirigir manifestacions violentes, una acusació falsa
perquè en cap moment hi va haver violència de cap mena.
El govern espanyol
apel·la a la legalitat vigent, però des d'una perspectiva de drets
humans aquesta legalitat és més que qüestionable. Manifestar-se
públicament ha de ser un dret en tota democràcia i conseqüentment
organitzar i dirigir manifestacions no pot ser delicte. I des de la
mateixa perspectiva, els delictes de sedició i rebel·lió que
contempla el codi penal espanyol tampoc tenen raó de ser en un Estat
democràtic. La Llei a la qual apel·la la justícia espanyola per
empresonar líders independentistes és injusta de totes totes. Doncs
si injustament es persegueix l'independentisme català, no és
aquesta injusta persecució raó més que suficient perquè el poble
català vulgui alliberar-se de la tirania espanyola?
La principal
característica de les dictadures és que, tant si s'han imposat amb
violència com si no, amb violència romanen i neguen drets
fonamentals. Això té en comú l'actual democràcia espanyola amb la
dictadura que la va precedir. Lleis injustes imposades sota l'amenaça
de les armes que serveixen a governants i jutges per imposar la seva
voluntat a tota la població. Cap oportunitat a la dissensió. Cap
escletxa a la protesta. L'aparell repressor de l'Estat blinda
l'immobilisme legislatiu i garanteix la submissió de la ciutadania.
Gairebé quatre
dècades d'un règim de terror després d'un genocidi que va acabar
amb milers i milers de persones assassinades, de les quals més de
cent vint mil romanen encara avui dia en lloc desconegut, van
configurar un pensament col·lectiu de docilitat extrema. Rojos i
insubmisos van ser exterminats i el permanent rentat de cervell a les
noves generacions que va fer l'Església del nacional-catolicisme
durant els anys de la dictadura prometia haver assegurat la submissió
de per vida. Semblava que només calia una mica de maquillatge per
donar forma de democràcia al que seguia sent la dictadura dels
poders fàctics de sempre.
L'individualisme
implantat pel capitalisme mitjançant la competència professional,
més el consumisme com a forma de vida van assegurar la pau social
fins que va aparèixer la crisi. Però fins i tot en ple desastre
econòmic la inèrcia i la manca d'organitzacions polítiques van
mantenir la calma fins que el 2010 va explotar la primavera àrab i
com un ressò van aparèixer a l'estat espanyol el 2011 els
indignats.
A Catalunya les
protestes es van centrar en les privatitzacions de serveis públics i
retallades pressupostàries que duia a terme el govern autonòmic de
dretes presidit per l'Artur Mas. Va haver-hi acampada d'indignats a
la Plaça Catalunya i una gran manifestació va envoltar l'edifici
del parlament català impedint l'accés del president al ple
parlamentari. Hi va haver repressió policial i es van practicar
detencions.
En aquell moment el
govern català necessitava desviar el malestar del poble cap a un
enemic extern i va acusar el govern espanyol de tots els mals que
justificaven les protestes. Amb l'ajut de l'Omnium Cultural i de
l'Assemblea Nacional Catalana va organitzar una gran manifestació
independentista per l'11 de setembre de 2012. Al president espanyol
Mariano Rajoy li va anar com anell al dit aquest esclat separatista
que amenaçava la unitat d'Espanya i a partir d'aquell moment
l'independentisme català es va convertir en tema gairebé únic de
la política espanyola en els mitjans de comunicació espanyols i
catalans.
El poble català es
va adherir sense reflexionar gaire al màgic moviment que prometia
deslliurar-lo de la tirania de l'estat espanyol. Un seguit
d'enardides manifestacions cada 11 de setembre, un continuo flamejar
d'estelades als balcons, finestres i terrats, més una presència
gairebé permanent de l'independentisme a la TV i premsa autonòmiques
catalanes, així com diverses conferències de prestigiosos
personatges, mítings ... Una esplendent mobilització enfervoria els
ànims d'un poble que portava molt de temps sentint-se humiliat per
l'estat espanyol. Llàstima que en l'origen de tot aquest moviment,
més que un afany de justícia hi hagués l'espuri interès d'un
partit polític, cosa que els organitzadors es van cuidar bé
d'ocultar i que la major part del poble no va saber veure.
Ara el caos s'està
apoderant de l'independentisme català. Empresonats els dirigents de
les manifestacions de carrer no hi ha qui contingui la ira de la
gent. El risc que la insensatesa prengui les regnes de les protestes
populars és alt. Talls de carrers i de rutes, invasió d'edificis
oficials, agressió a la policia ... Res més desfavorable a
l'independentisme i més favorable als repressors. Si a la força de
l'Estat li afegim el desencert dels que l'enfronten, el desenllaç
resulta fàcilment previsible.
A poc realistes que
siguem veurem que aquesta revolta catalana té molt poques
possibilitats de triomfar. Va començar amb l'engany del partit de
dretes que va mentir quant als seus objectius. Va cometre el greu
error d'ignorar les capes més desfavorides de la població que són
majorment d'origen espanyol. Es va equivocar de mig a mig en fer la
declaració unilateral d'independència. I ara s'equivoca amb una
defensa de la República Catalana mitjançant accions violentes i
contraries a l'interès de la gent.
El que tenen de
pervers les guerres és que no donen opció a la neutralitat. Si no
estàs ni d'un cantó ni de l'altre et trobes entre dos focs. Cal
triar enemic, tant si es vol com si no es vol. S'està amb l'Estat
repressor o s'està amb el poble que reclama els seus drets encara
que els reclami malament. No n'hi ha d'altre. La violència
institucional genera indignació i lamentables respostes violentes.
Qui només reprova les respostes està de part del repressor.
Però sigui quin
sigui el resultat final, l'aventura independentista haurà servit per
evidenciar el tarannà dictatorial de l'estat espanyol i la
intolerància dels qui el regenten. No davant del poble català, que
ja prou que ho sabíem, sinó davant la resta del món i sobretot del
món espanyol. Els que administren el poder de l'Estat han de
reflexionar i canviar d'actitud. Si no ho fan, la pau no arribarà,
perquè són ells els que estan cridant a la guerra. Qui sinó
l'Estat espanyol porta anys sense fer cas dels clams del poble
català? Qui empresona sense raó als líders independentistes?
La pau no es pot
fonamentar en la victòria d'uns sobre els altres. Ni les victòries
ni les derrotes són mai definitives. Només la pau és duradora si
es fonamenta en els principis de fraternitat, igualtat i llibertat. /
PC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El teu parer m'interessa. Et prego que em facis saber què en penses del que aquí es diu.