diumenge, 14 d’octubre de 2012

Tabals de guerra


Criminalitzen els clams que expressen els legítims drets del poble català. Ens difamen i ens amenacen. El govern d'Espanya ha començat a batre els tabals de guerra.

Ja fa anys que els polítics espanyols venen sembrant odi contra el poble català. Menteixen i desinformen sistemàticament a traves dels mitjans de comunicació i criminalitzen les nostres justes reivindicacions. Per què ho fan? Molts poden ser els motius que els portin a una conducta tan reprovable, però vista la seva perseverança en aquest comportament i els molts mitjans que hi dediquen cal pensar que no es tracta d'una manifestació d'infantil malícia sinó d'una perversa forma de fer política.

La història ens ensenya que la difamació ha estat en la base de totes les guerres i de tots els genocidis. Eren dolents els jueus, segons deien els nazis; dolents els rojos, segons els feixistes; dolents els comunistes, segons els capitalistes. En temps recent han estat dolents els talibans de l'Afganistan segons deien els invasors dels EEUU; dolent el govern de Sadham Hussein a l'Irak i el de Mohammed Gadafi a Líbia segons els invasors de la OTAN, i també són dolents els règims que governen Síria i l'Iran, segons els que pretenen invadir-los i espoliar-los. Els motius de totes aquestes difamacions són més que evidents.  Cal que ens preguntem, doncs, per què destacats membres de la ultradreta espanyola ens difamen a nosaltres? No cal; els seus mòbils són ben clars.

Catalunya és una estimable font d'ingressos per a l'Estat Espanyol. El dèficit fiscal al qual ens sotmet el govern central és, de bon tros, el més alt d'Europa. Som un botí de guerra que les forces centralistes espanyoles no volen deixar escapar de cap de les maneres. Faran el que calgui per evitar-ho. No s'estaran de res. Per tant sembla lògic que l'objectiu de tota aquesta perversa agressió verbal que acabem de senyalar no sigui altre que el de crear una opinió favorable a les agressions físiques que tenen planejades per impedir que ens alliberem.

Tothom que ha viscut a Catalunya durant la dictadura feixista del general Franco sap com ens van tractar. Res no ha canviat d'aleshores ençà. Els poders fàctics són els mateixos. L'actual estructura de l'Estat Espanyol és la continuació d'aquella que va deixar el dictador en morir. Malgrat la aparença de descentralització que van voler aconseguir amb l'estat de les autonomies, som súbdits de la corona espanyola i estem tan lligats a Espanya com ho estàvem llavors. L'Estat Espanyol fa les lleis, controla l'economia, i ens diu què, com i quan hem de pagar. No hi ha escapatòria. Cap govern català es pot negar a obeir al govern de l'Estat. I per si ens quedés cap mena de dubte, la Constitució Espanyola ens diu que “l'Exercit i les Forces Armades tenen per missió garantir la unitat d'Espanya”. Més clar, l'aigua

A la vista d'això ens preguntem quins són els projectes dels líders independentistes catalans. Quines cartes tenen a la mànega o quin roc guarden a la faixa. Perquè si no en tenen cap, potser que ens expliquin què estan fent amb tant de discurs i tanta proclama, com no sigui clientela política. Ells potser ja en tenen prou amb atiar l'anhel d'independència del poble català, perquè en treuen vots, però cap on ens porta això? 

Les justes manifestacions del poble són ben necessàries per dur endavant qualsevol projecte alliberador. Però són insuficients. Cal acció política. El poble català està sent sotmès i explotat en els vessants polític i social. Què pensen fer en l'un i l'altre camp aquests polítics catalans que ens demanen el vot? Quins projectes socials tenen? Quins contactes han establert amb els líders rebels de la resta de l'Estat? O potser ignoren a que més enllà de Catalunya també hi ha pobles explotats? I no ens cal establir contactes, estratègies conjuntes i aliances amb ells? Que potser no tenim un enemic comú? O potser ens pensem que pel fet de ser catalans ja estem per sobre del bé i del mal?

No és amb clams i manifestacions pàtries com ens alliberarem dels opressors. Potser amb una mica de sort en canviarem uns per uns altres... Potser. Però sigui qui sigui l'opressor, si no som lliures de debò seguirem sent oprimits tant o més que ara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El teu parer m'interessa. Et prego que em facis saber què en penses del que aquí es diu.