dijous, 11 d’octubre del 2012

Els clams del poble


Qui hagi nascut a Catalunya abans del triomf feixista del 1939 o com a molt al començament dels anys 40 té moltes possibilitats d'haver patit la supèrbia dels vencedors, manifestada mitjançant tota mena de vexacions personals i col•lectives. Una  supèrbia que es va anar perllongant en el temps i que arriba fins els nostres dies.

Els sentiments que genera la relació entre vencedor i vençut no són efímers, sinó que transcendeixen i perduren en la societat al llarg del temps. Això explica que en ple 2012 es segueixi parlant a Catalunya de l'any 1714 com si fos ahir mateix.

Però si ens aturéssim a pensar per què anem tant lluny en el temps a buscar motius per al nostre sentiment patri quan els tenim a dojo a menys d'un segle, potser trobaríem motius per ampliar la nostra reflexió. Un d'ells ens podria venir de la mà de l'escriptora Maria Aurèlia Campmany en dir: “No tots es catalans van perdre la guerra; Catalunya sí, però”.

Passats tres-cents anys de la nostra derrota enfront les tropes espanyoles, la memòria de les causes s'ha perdut dins la boira del temps i només perviu el sentiment d'humiliació, de poble vençut en guerra. És per això que l'11 de setembre ens uneix a tots en una pinya que dóna suport a les reivindicacions pàtries.

No va passar el mateix al 39. Aquella no era una victòria d'un rei sobre un altre, d'uns senyors sobre uns altres sinó dels rics sobre els pobres, del amos sobre els desposseïts, de les classes benestants sobre les oprimides. Aleshores, tot i que sense cap mena de dubte el poble català va perdre la guerra, també la van perdre els homes i dones de bona voluntat de la resta de l'estat espanyol que van lluitar juntament amb nosaltres per una societat més justa i més igual. Uns homes i unes dones amb un esperit que ha estat tan vexat i maltractat com ho ha estat i ho està sent el del poble català que va perdre la guerra. Va ser tot una classe social plena de desig de justícia la que va ser derrotada per les classes explotadores en una guerra que aquestes li van fer per mantenir els seus privilegis.

Cal estar sord del tot o voler estar-ne per no adonar-se que avui dia no és un sol el clam del poble català, sinó dos i ben diversos, tot i que units per un inqüestionable sentiment de justícia. Avui, com al 1936, hi ha el clam dels oprimits per un sistema econòmic injust que afavoreix als opressors i als que estan al seu costat i perjudica i explota a les capes socials menys afavorides de tota la població catalana. Un clam que el govern de Catalunya juntament amb el d'Espanya, ben impregnats ambdós de idiologia neoliberal, no volen escoltar.

Aquests líders polítics de dretes que diuen estar al costat del poble en la seva reivindicació d'una Catalunya lliure i independent d'Espanya son els que van fer apallissar els acampats del 15M a la plaça Catalunya; els que aproven lleis que aboquen a la misèria a la major part de la societat catalana de classe mitjana en avall; els que aproven la política neoliberal dictada per la Unió Europea i els que apliquen les retallades en serveis públics que amb afany de robatori des d'allà els manen fer.

No tots els catalans van perdre la guerra...  Potser algun d'aquests que avui manen o estan al seu costat sí que d'alguna manera la va perdre. Potser sí. No vull fer pagar justos per pecadors. Però està ben clar que qui no la va perdre va ser la classe social a la qual pertanyen i els dona suport, aquesta classe social catalana que ha viscut sempre, des que tenim memòria, de la suor dels pobres i que avui pretén seguir mantenint els seus privilegis a costa dels drets del poble, de robar-li la part del seu treball que en justícia hauria d'anar a garantir el benestar social però que ells estan d'acord en que vagi a parar a la butxaca dels mes adinerats.

Per això, perquè no defensen els drets del poble català sinó el seu propi benefici, es salten el 1939 i se'n van de dret fins al 1714. Per això, perquè ja els està bé aquest sistema capitalista que cada cop escanya més als pobres en benefici dels rics, escolten i engresquen el clam de la independència mentre ofeguen el dels que no volen aquest món d'injustícia que ells promouen.

Senyors polítics convertits de sobte en líders independentistes, deixin-se de discursos ambigus i diguin clarament al poble quina Catalunya volen proclamar en cas d'aconseguir aquesta tan desitjada llibertat de la pàtria. Diguin si volen que seguim sent un estat titella en mans dels banquers, com ara ho és Espanya, o si de debò tenen alguna intenció i possibilitat de fer una Catalunya més justa i igualitària, on el poble no sigui explotat per les classes privilegiades com ho és ara. Deixin ja de voler fer-nos creure que n'hi ha prou amb proclamar la independència pàtria per començar a lligar el gossos amb llonganisses, perquè vostès saben molt bé que no és veritat. Escoltin ja d'una vegada tots els clams del poble català i no vulguin ofegar-ne uns amb l'increment manipulat de l'altre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El teu parer m'interessa. Et prego que em facis saber què en penses del que aquí es diu.