Pertànyer a
un poble és dur gravada a l'ànima, com un ADN, l'anima del poble.
Al cor de qui això
escriu hi ha dos pobles que des de molt aviat han protagonitzat els
relats familiars. La seva Catalunya natal i l'Argentina paterna. La
Barcelona de les lluites obreres, explicades per l'àvia que les va
viure de ple; però també la de les alegries, no menys obreres,
narrades per una mare que des de molt jove va estimar aquesta ciutat
com si fos seva. I un Buenos Aires llunyà, evocat pels tangos que
amb molt bonica veu cantava aquesta dolça mare a impuls de l'amor
que la unia a un home que recordava amb admiració la República
Argentina on va viure els primers anys de la seva vida.
Avui aquests dos
pobles estimats viuen moments de veritable angoixa. L'un completament
en mans d'un govern neoliberal que sembrant odi s'ha fet amo de la
situació i amenaça amb arruïnar de per vida la gran Nació
Argentina. L'altre, liderat per gent ambiciosa mancada d'escrúpols,
ha transformat l'amor patri en odi cap a l'Estat espanyol fins al
punt de llançar-se cegament a una confrontació que pot arribar a
ser violenta. Dos fets lamentables que ens omplen de dolor.
Per les sendes de
l'odi no s'assoleix la vida. Només la destrucció i la mort porten
els que les segueixen. Fruits de l'odi són les guerres, però també
altres mals no tan greus però sí prou dolents per fer-les
possibles. La xenofòbia, el classisme, la insolidaritat, la
irreflexió, el fanatisme que cega i no deixa veure la biga en ull
propi. Amb l'odi es menysprea als que dissenteixen, es destrueix el
diàleg i s'impossibilita la convivència.
Carregats de
mentides i de falses promeses van fent camí els sembradors d'odi,
envoltats de mercenaris que amaguen els seus fraus. Grans cors de
portaveus a sou i de necis voluntaris repeteixen fins a la sacietat
les mentides i consignes que experts en manipulació de masses han
dissenyat. Es genera una infundada opinió, una falsa il·lusió que
venç a la reflexió, i el poble cau en el parany d'aplaudir a qui li
guanya el cor amb cants de sirena. I així veiem com gent humil dóna
suport a polítics neoliberals que tenen en el seu ideari augmentar
la pobresa als pobres i la riquesa als rics.
En l'àmbit polític
la maldat impera. Val tot, menys perdre. Si cal mentir, es menteix.
Si cal matar, es mata. Només hi ha trampes si te les veuen; quan no
te les veuen, no hi ha trampes. És cosa d'estratègies, no de
principis. Guanyar és l'únic que compta. La veritat depèn de la
simpatia que mereix qui la proclama. La raó perd la partida i
qualsevol adulador pot endur-se el gat a l'aigua.
Grans mals comporten
sempre els sembradors d'odi. Els que han governat a l'Estat espanyol
des que els feixistes van imposar la seva llei a l'abril de 1939 han
sembrat odi a dojo. Però els que amb propòsits electoralistes han
atiat aquest odi des de 2012 fins al present a Catalunya han obert la
caixa de Pandora. El poble català està exposat ara a la ira d'un
Estat poderós. L'independentisme de la classe mitjana ha obert una
sima pregona que la separa de les capes socials més desafavorides.
Les dues grans entitats bancàries catalanes i més de dues mil
empreses han abandonat el país. El rebuig català a Espanya és un
bumerang i moltes petites empreses veuen com els seus clients
espanyols busquen altres proveïdors. Les conseqüències poden ser
molt greus.
No estem de part de
l'Estat opressor. Mai no n'hem estat. Però no podem aprovar el que
estan fent els líders catalans. Han proclamat la República Catalana
a petició de menys d'un terç de la població sense que hi hagi
hagut cap referèndum legal vinculant. No ens sembla just. Les
pàtries no s'imposen sinó que es gesten mitjançant la solidaritat,
la llibertat i la igualtat d'oportunitats. El respecte és fonamental
per a la convivència. No és just que les minories imposin la seva
voluntat a les majories.
La independència de
Catalunya no hauria de ser mai un fi en si mateixa sinó que hauria
de ser-ho la consecució d'una societat més justa que l'actual.
Pensem i ens atrevim a dir que tot el que s'aparti d'aquest camí ens
portarà males conseqüències. No creiem que una Catalunya que es
construeix a partir d'un sentiment identitari que no comparteix ni la
meitat de la població pugui portar un major grau de justícia i
benestar al poble català.
La República que el
parlament català acaba de proclamar no sembla que tingui cap
possibilitat de millorar les condicions de vida del poble. En cinc
anys que ha durat el procés independentista no s'ha parlat mai de
com seria socialment el futur estat català. Però sabem ben del cert
que els que la promouen són partidaris de les polítiques
neoliberals de la Unió Europea, cosa que no augura res de bo. Això
a part, el govern espanyol no li farà el camí fàcil a la nova
Catalunya.
La independència
pàtria avui proclamada té aspecte de ser un brindis al Sol. Tot fa
pensar que s'acosten temps nefastos per al poble català. Però també
cal pensar que la gosadia catalana pugui servir perquè a l'Estat
espanyol hi hagi qui entengui la conveniència de donar pas a una
estructura més afí amb les idiosincràsies dels pobles que el
componen. Si això passés, les penes que ens pugui portar la
infracció de la vella Constitució d'arrel dictatorial valdrien la
pena. / PC
Publicat en castellà
a ECUPRES:
Moltes gràcies, Pep,
ResponEliminaUna bona reflexió molt ponderada. No la comparteixo totalment però hi ha moments que penso que és perquè m'he deixat enganyar. Tornaré a llegir aquest escrit teu una i altra vegada perquè m'ajudarà molt a reflexionar amb profunditat.
Moltes gràciesm Xavier.
EliminaM'agradaria saber en què dissenteixes dels meus punts de vista.
La teva opinió m'interessa.
Estic segur que pot ser una aportació valuosa.