La imaginació contra la força

Breu nota autobiogràfica

Diada de 1964, ara fa cinquanta-un anys. La vigília al matí va néixer al meu fill Roger. Per haver nascut en aquell dia vaig voler posar-li un nom ben català. Vaig voler que es digués Roger.

En aquell temps, en plena dictadura franquista, el registre civil només acceptava noms castellans i catòlics. Però jo volia que es digués Roger, així tal com sona, en català ben català, perquè estava fart d’haver-me passat gran part de la meva vida dient-me José per comptes de Josep o Pep que és com el meu nom es diu en la llegua que la meva mare i el meu pare em van ensenyar a parlar.

No he suportat mai les imposicions perquè em semblen una falta de respecte, per això quan vaig omplir el full del registre civil vaig escriure Roger.

El funcionari que em va atendre em va dir que no podia ser, que havia d’escriure Rogelio. Li vaig dir que Rogelio era un altre nom i que jo tota la vida havia tingut Roger per un nom castellà. Però ell em va treure del calaix de la seva taula un santoral y em va mostrar que Roger no hi era. 

Està clar que jo no volia posar-li Rogelio. A sant de què! Però el funcionari tenia la força de la llei que ens imposaven els invasors, o sigui que poc hi havia a fer... Però poc no vol dir res. I així, tot mirant amb aire seriós el llibret que aquell home tenia a la mà li vaig dir que aquella edició del santoral era incompleta i com argument li vaig preguntar en quina llengua estaven escrits els noms dels carrers de Barcelona. Em va mirar fit a fit i em va dir amb veu enèrgica: “En castellano, ¿en qué iban a estar escritos?”. I aleshores jo li vaig dir: “Pues sí señor, en castellano: calle Roger de Flor”. L’home es va quedar com sorprès i en un to com d’excusar-se em va dir: “No, mire usted, por mí no hay problema. Si el señor juez lo firma...”. I jo hi vaig afegir: “No se preocupe usted, que sí que lo firmarà”, convençut que cap jutge no perdria el seu temps repassant un per un els noms dels fulls que signava. 

Quan anys més tard el vaig dur al col•legi Isabel de Villena em van demanar la partida de naixement perquè no es creien que li hagués pogut inscriure el nom en català. Era l’únic Roger del col•legi; tots els altres es deien Rogelio.

Per a mi allò era tant una qüestió de dignitat personal com de subsistència col•lectiva. A la força de l’opressor calia oposar-hi la imaginació de l’oprimit. /PC

ESCRITS RELACIONATS:

¡España UNA! ¡España GRANDE! ¡España...! No, gràcies!
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2013/09/espana-una-espana-grande-espana-no.html 

El “incomprensible” afán de independencia del pueblo catalán
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2014/09/el-incomprensible-afan-de-independencia.html 

La España imperialista y genocida
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2014/02/la-espana-imperialista-y-genocida.html

La voz del pueblo y los intereses de las clases dirigentes
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2013/09/la-voz-del-pueblo-y-los-intereses-de.html 

En torno al presente 11 de setiembre
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2013/09/en-torno-al-presente-11-de-setiembre.html
http://ecupres.wordpress.com/2013/09/10/documento-de-los-martes-catalunya/ 

Independencia y neoliberalismo
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2012/10/independencia-y-neoliberalismo.html