El somni romàntic del president Macià

Fa més de vuitanta anys que es va hissar la bandera republicana a la Plaça Sant Jaume i el president Macià va proclamar la República Catalana. Va ser un somni breu, però viu; tan viu que encara ho és ara.

No es va poder fer realitat aleshores i potser tampoc no se'n podrà fer ara, però tant si és pot com si no es pot, és lícit i desitjable que el poble català mantingui viu aquest somni i segueixi volent allunyar-se definitivament d'aquesta Espanya dictadora que des de fa tant de temps ens sotmet.

Altra cosa fóra una Espanya republicana, oberta a un diàleg respectuós establert en pla igualitari, on l'altre no fos un adversari a vèncer sinó algú amb qui entendre-s'hi. Però no és aquest el cas. No ho va ser aleshores ni observem res que ens faci pensar que ho arribi a ser mai. I és en aquesta merescuda manca de confiança que ens genera l'Espanya que branda els seus drets de conquesta sobre el poble català on rau la principal raó per al nostre anhel d'independència. És una senzilla qüestió de dignitat. No cal donar-li voltes.

Però el camí de la independència no és fàcil i està ple de paranys i de miratges. Cal parar compte, cal mirar bé en companyia de qui el fem. Pot molt ben ser que l'afany d'independència ens enlluerni prou com per no deixar-nos veure amb qui ens la juguem.

Abans de seguir endavant, pensem per un moment quina independència té l'estat espanyol vers la UE. Que potser no és dependència i submissió haver d'acceptar per força les exigències que des de Brussel·les li imposen? I com hi ha arribat Espanya a aquesta situació de dependència total? Quins governs i quina ideologia l'han fet caure en aquest parany dels banquers que maneguen la UE? Qui ens a fet víctimes d'aquest impúdic robatori que estem patint?

Saben ben del cert que l'endeutament que ara ens fan pagar no l'ha produït l'excés de despesa en serveis socials, com ens volen fer creure, sinó el malbaratament dels governs i el descontrol dels banquers consentit pels governs. I quins són els governs que han dut a terme aquesta complicitat i sota quina ideologia han actuat? Que potser no han estat el PP i el PSOE amb l'aquiescència de les dretes nacionalistes catalana, basca, navarresa i canària?

Perquè sóc català i estic fart d'anar pel món amb un passaport espanyol i ser súbdit d'aquesta Espanya rància i mentidera, de polítics corruptes, d'esperit reaccionari i discriminador, votaré independència. Però no donaré el meu vot a aquesta dreta neoliberal que ens retalla sanitat, ensenyament, pensions, sous, que destrueix llocs de treball i tot el que de bo i millor té la nostra societat dient que li ho manen fer des de Madrid i des de Brussel·les. No! La dreta neoliberal catalana que ho vol privatitzar tot per convertir-ho en negoci per als rics, fent així que cada dia sigui més gran la diferència entre el món ric i el món pobre, no tindrà el meu vot.

Entenc que voti dreta qui sigui de dretes, qui pensi com les dretes i senti com les dretes, qui cregui que els pobres ho són perquè els hi ha tocat, o perquè no són prou eficients ni prou llestos per sortir-se'n. Ho entenc, però no ho comparteixo. Sabem que no tothom neix amb les mateixes facultats, però també sabem que cadascú fa a la vida segons les possibilitats que té al seu abast.

Una Catalunya de dretes, governada per les dretes serà bona, de ben segur, per als fills de la gent benestant, com ho era en temps de la dictadura feixista i ja molt abans, però no ho serà per a tothom. A la curta no ho serà per a les capes socials baixes, però a la llarga no ho serà ni per a les baixes ni per a les mitjanes. Ho serà per a les altes, les que remenen les cireres, però per a ningú més.

Apostar per aquest món burgés i discriminador d'ideologia neoliberal és apostar per una Catalunya socialment injusta, depenent de la UE tant com ara ho és aquesta Espanya que ens ofega i de la qual ens en volem sortir. A mal port arribarem per aquest camí. No era aquest, ni de bon tros, el somni romàntic del president Macià.