No accepto aquesta trampa de la falsa democràcia que preconitza “el dret a decidir” sense un debat previ obert en el qual hi tinguin cabuda tots els agents socials i les forces polítiques d’esquerra. No accepto la manipulació que des de la dreta catalana s’està fent del legítim sentiment d’independència del poble català.
Donar per bons els fets passats és prescindir del més elemental principi de justícia, com ho és la restitució d’allò que estat robat. I sí el robatori s’ha comés amb violència, aleshores serà també donar per bona la violència.
Fer justícia vol dir jutjar els mals comesos sigui quin sigui el temps que hagi passat. Ni prescripció ni punt final han de valer per garantir la impunitat dels malfactors. Només el reconeixement del mal comés i la justa reparació en la mesura del que sigui possible han de valer si volem viure en un món on la violència i l’engany no hi tinguin cabuda.
A tothom que m’ofereixi la possibilitat política del “dret a decidir” li dic que aquesta proposta és un parany malintencionat. Que es fa ignorant o volent ignorar que Catalunya és un país ocupat militarment des de l’any 1714 i envaït d’aleshores ençà a l’empara de la violència perpetrada contra el poble català en aquella ocasió i en totes les que l’han seguit. Una violència que ha consistit en la apropiació del seu territori en qualitat de botí de guerra i en la imposició de lleis i accions genocides contra la població.
El dret a decidí en un país envaït per gent provinent del país opressor és una fal•làcia, un parany per a ingenus, una estratègia per legalitzar l’opressió.
El més elemental sentit de la justícia ens diu que Espanya ha de renunciar a seguir ocupant militarment Catalunya. Que ha de restituir al poble català els drets que li va usurpar, com ho és el de governar-se de la manera que determini el seu poble.
A tothom que visqui a Catalunya i per ser d’origen espanyol o bé descendent de famílies espanyoles digui o pensi que Catalunya ha de seguir sota el domini d’Espanya li dic ara mateix que amb la seva actitud està donant suport a la injustícia comesa per l’estat invasor. Que no és el sentit de la justícia el que mena el seu pensament sinó el de la conveniència.
Justícia i conveniència poden anar de la mà, però les més de les vegades són antagòniques. Sovint la conveniència fa que es vulgui ignorar la veritat i que de manera explícita o tàcita s’accepti la injustícia. Quan això passa, la injustícia deixa de ser rebutjada i es converteix en vàlida en la mesura que ens proporcioni el que volem. És el triomf de la immoralitat. És descartar les normes que ens protegeixen del abús dels poderosos. És un suïcidi col•lectiu. És posar-nos plegats a llançar pedres enlaire amb els ulls closos tot esperant estúpidament que no caiguin a sobre nostre. Bojos!
El poble català té dret a lliurar-se de l’opressió de l’Estat espanyol. Els líders independentistes catalans fan mans i mànegues per fer entendre això a tota la població de Catalunya, sigui quin sigui el seu origen i la seva condició social. Però el seu esforç es perd davant el poc valor que tothom dóna avui a la justícia i el molt que dóna a la conveniència.
Trencar l’acceptació folla que la nostra societat fa de la injustícia és un pas obligat per posar les coses al seu lloc, tant pel que fa a la independència con en tots els ordres de la vida. No podem exigir la independència mentre no exigim justícia en tot i per a tot. Justícia social en primer lloc. Amor a la IGUALTAT i a la FRATERNITAT com a passos previs per poder parlar de LLIBERTAT.
Hem de concebre la llibertat com un dret per a tothom si no volem córrer el risc de sotmetre-la a les conveniències de qui la concedeixi. En un món d’esclaus només són lliures els amos. És per això que no es pot deslliurar la lluita per la independència de la lluita per la justícia social. Mentre hi hagi capes socials opressores hi haurà estats opressors. Això ho han d’entendre bé els líders dels partits polítics catalans que es proclamen independentistes però deixen de banda la justícia social. Però qui ho ha d’entendre bé de debò és aquest poble català que vol la independència.
Mai no tindrem una Catalunya lliure mentre el govern estigui en mans d’una classe burgesa que vulgui tenir sotmeses les capes socials treballadores. Mai no aconseguirem que Espanya ens tregui el peu del damunt mentre els interessos de classe regeixin les decisions polítiques. Mai!
Catalunya, igual que el món sencer, serà lliure en la mesura que sigui revolucionaria. Però mentre la major part de la seva població segueixi donant per bona la ideologia capitalista, aquest posar el que és convenient per davant del que és just, no ho serà mai. /PC
PUBLICAT A:
Un article excel·lent, Pep! Si algú et titlla de feixista no sap el que es diu. O no sap què és el feixisme.
ResponEliminaGràcies, Xavier.
EliminaEndavant!