divendres, 31 de juliol del 2015

Les aliances perilloses

Aliar-se amb l'adversari per aconseguir algun objectiu comú és perillós, perquè els interessos poden ser contraris en el moment menys oportú.


Després del referèndum grec, quan esperàvem una posició forta per part de Grècia en la seva negociació amb la UE, ens vam veure sorpresos davant la intolerància europea i la submissió grega. No ens ho esperàvem i no vam ser pocs els que ens trencàvem el cap cercant una explicació raonable. Es van fer moltes hipòtesis, a qual més absurda, com la que el mateix Tsipras pogués ser un impostor a la manera com ho van ser alguns polítics suposadament d'esquerres en el que a Espanya es coneix com la transició, aquest pas gens exemplar de la dictadura a alguna cosa que se li segueix dient democràcia però que ja sabem que no ho és.

Han passat uns dies i després de les primeres informacions i hipòtesis comencen a arribar notícies que ens ajuden a entendre el perquè dels fets. Així hem sabut que Tsipras s'havia entrevistat amb Putin i que ell i el seu ministre d’economia Varoufakis confiaven en poder sortir de l'euro amb una ajuda de Rússia que no van obtenir. Algun titular apuntava la possibilitat d'una gran traïció de Putin, que va prometre primer i després per algun ignorat motiu es va fer enrere. Però vet aquí que avui ens arriba la notícia següent: "El govern grec dóna suport a la política de l'estat israelià!" [1]. Llegint aquest escrit s'entén que el soci de SYRIZA al govern, un partit independentista d'ultradreta que controla el ministeri de defensa, ha tancat el pas a tota negociació amb Rússia al reafirmar la col•laboració grega amb el govern d'Israel.

No podia ser de cap més altra manera. SYRIZA, un partit d'esquerres, tenia per company de viatge en el govern a un partit de dretes, cosa que no és sinó una aliança amb el seu més perillós enemic. Un enemic que, com era d'esperar, no ha vacil•lat a posar-se en contra del seu soci quan li ha semblat més oportú per als seus propis interessos.

Grècia mereix la nostra atenció en tant que és un país oprimit per la UE, igual que el nostre, però molt especialment pel procés que estem vivint ara aquí a Catalunya, on un govern neoliberal disfressat d'independentista (CDC) està privatitzant la sanitat pública i tot el que pugui ser objecte de negoci.

Tres anys porta el partit del govern enfervorint l'ànim independentista del poble català. Per això ha mobilitzat tots els mitjans de comunicació que controla (TV3, Catalunya-Ràdio i diversos diaris) i ha desplegat una permanent activitat d'organitzacions civils que suposadament no són partidistes però que estan completament controlades per persones afins a la ideologia del govern (OMNIUM CULTURAL i ANC). Amb aquestes maniobres ha aconseguit confondre al poble català independentista fent-li creure que la independència és a l'abast de la presidència del govern, la qual cosa és completament falsa. I ha aconseguit a més que la idea de la independència prevalgui sobre qualsevol altra consideració d'índole política en el pensament col•lectiu català, eludint d'aquesta manera que la societat catalana es fixi en tot la despulla que des del govern mateix s'està duent a terme al benestar de la població. Una cosa que no és molt difícil d'aconseguir en un país com la Catalunya actual on la societat està completament aburgesada.

En l'actualitat ocupa l'escena pública la lluita per la independència. Amb enganyosa maquinació el govern català convoca unes eleccions autonòmiques que diu tenen caràcter plebiscitari, després de les quals assegura que de sortir vencedor a les urnes declararà unilateralment la independència de Catalunya en relació amb l'Estat espanyol, cosa que és sens dubte inviable. Per aconseguir aquest triomf convida a totes les formacions polítiques a unir-se en una llista electoral única amb renúncia expressa de les seves respectives ideologies i programes de govern. Una cosa així com un xec en blanc en l'ordre polític a favor del govern.

El debat sobre l'arrogant proposta del president del govern ocupa tota l'actualitat informativa. No es diu res sobre les conseqüències que per a la nació catalana puguin comportar una legislatura més de govern neoliberal. No es diu res sobre l'accelerada pobresa que les polítiques neoliberals del govern estan creant entre les capes socials més desafavorides. No, no es parla per a res de tot el que no sigui independència, sense qüestionar-se la manera, fins avui desconeguda, que el govern té previst per assolir-la.

Pensem que el poble català es juga el futur en aquesta estratagema de la dreta neoliberal catalana. Que aquesta proposta de deixar de banda ideologies i programes de govern per donar suport a la suposada estratègia independentista del govern és un parany i que pot sortir-nos tan cara com li està sortint al poble grec l'aliança del seu primer ministre amb l'extrema dreta.

Deixar el poder en mans de l'enemic és l'error més gran que es pot fer en matèria d'estratègia política. Tant de bo no totes les formacions polítiques catalanes caiguin en aquesta trampa. / PC


divendres, 17 de juliol del 2015

Catalunya vista des de Grècia

La UE ha actualitzat en euros la vella dita “tot el que no són pessetes són punyetes”

La sorprenent conducta del primer ministre grec Tsipras ha generat des del primer moment tota mena de comentaris i especulacions. No sembla exagerat dir que ningú no s’esperava que fes el que ha fet. Segurament ho sabrem més tard o més d’hora, però de moment no hi ha res que ens doni pistes suficients per formular cap hipòtesi mitjanament vàlida de per què ho ha fet.

Però siguin quins siguin els seus motius, el cas Tsipras ens convida a reflexionar sobre un altre fet de plena actualitat a Catalunya, con és la lluita per la independència pàtria. Una lluita plenament legítima i humana que ve de molt lluny, que ha estat secreta durant molts anys, però que ara passa per un moment esplendent degut al benefici electoralista que alguns polítics catalans i espanyols en treuen.

D’ençà que el poble català es va llançar al carrer en manifestacions en pro de la independència tan clares i contundents com las de les tres darreres celebracions de la Diada, els principals programes de la TV catalana han girat en torn a dos temes: 1) la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent d’Espanya; i 2) la possibilitat de poder seguir formant part de la UE, una possibilitat que en tot moment han donat per bona i desitjable.

Al nostre entendre hi ha hagut dues raons per concentrar el discurs independentista en aquest dos punts. La primera que se’ns acut és el materialisme que impregna la mentalitat de la població catalana actual. La segona és la ideologia dretana i clarament neoliberal del partit que governa i que controla els principals mitjans de difusió.

Ben enrere han quedat ja aquells anys 60 en que es reivindicava la independència com un dret de justícia. Ara de justícia el discurs oficial gairebé no en parla; només parla d’interès. “Espanya ens roba. Quan siguem independents tindrem millor economia i viurem millor”. Qui viurà millor, el poble català o les classes privilegiades catalanes? Qui ens diu que no caurem en mans d’una UE neoliberal que ens convertirà en colònia seva tal com fa amb Grècia? Que això passi o que no passi dependrà de qui faci els tractes, si és que mai s’arriben a fer, i mal auguri és que el moviment independentista el lideri una formació neoliberal com ho és CDC.

La independència del nostre país és un bé desitjable sens dubte de cap mena. En el fons del més profund del sentiment patri glateix l’esperança d’aconseguir-la. Per això la independència s’ha convertit en una idea potent que mou gent sense pensar en res més que en empènyer per tal de tenir-la. 

D’aquest afany en treu profit el partit del govern, el qual amb una ben coordinada acció de tots els mitjans d’informació que controla ha aconseguit imposar el seu president com a líder del moviment independentista. La gent l’accepta sense pensar en res més que en ser independents. Talment com si ell tingués la clau de la independència pàtria, quan en realitat no té res més que bones paraules. 

En fi... Més tard o més d’hora el poble ho veurà, com s’està veient ara el gran amor que professava per Catalunya el Molt Honorable President Jordi Pujol. Esperem que quan això passi, hi hagi encara ànims per seguir lluitant en pro d’una Catalunya independent i socialment més justa que la que ara s’albira. /PC