dimecres, 18 d’abril del 2018

Clams de República en el regne d'Espanya


El passat dia 14 d'aquest mes d'abril, primavera a l'hemisferi boreal, commemoràrem a Espanya el 87 aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Aquell acte prometia fer realitat el cúmul d'anhels amuntegats en l'ànima d'una gran part de la població que rebutjava l'arbitrarietat dels que anaven governant fins llavors.

Poc van trigar les forces reaccionàries de l'Espanya profunda en declarar-li la guerra a aquelles nobles aspiracions de justícia social i a les accions per un món millor que es van emprendre a partir d'aquella data. La intolerància i la maldat de gran part de les classes benestants van fer que no es resignessin a perdre uns privilegis que condemnaven a la pobresa a la major part de la població espanyola. Un cop militar va obrir la porta a tres luctuosos anys de guerra civil que va culminar amb el triomf dels colpistes.

En aquella guerra es van unir totes les forces del mal que tenien poder en aquells temps. Els militars colpistes espanyols van comptar amb l'ajuda material de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. L'Anglaterra i la França burgeses van col·laborar amb ells embargant productes de primera necessitat que els comprava el legítim govern republicà espanyol. I quelcom de semblant va fer la Unió Soviètica que, sota les ordres del dictador Stalin, es va negar a subministrar armament a les forces republicanes fins que no van estar eliminats els combatents de les milícies llibertàries espanyoles, que eren els que pretenien construir un món millor. No volia ningú canvis en aquell món d'injustícia, excepte els qui la patien.

Els anys de la guerra civil i els de la cruel dictadura que tot seguit es va instaurar van ser una autèntica cacera de bruixes. Tot indici de pensament contrari al feixisme imperant va ser de bell antuvi condemnat a mort. Milers d'assassinats ensangonar les mans dels que s'apoderaren del poder. El règim de terror que va imposar aquella dictadura es proposava la desideologització del poble. I cal reconèixer que gairebé ho van aconseguir, perquè durant a prop de vuit dècades han mantingut l'ordre que van imposar.

Però les victòries no són camins per a la pau perquè mai les derrotes són definitives. Per més que es vulgui sotmetre a un poble i extirpar de la seva ànima l'afany de justícia, aquest rebrotarà tard o d'hora. Els que aposten per la injustícia han d'abastar tants àmbits que d'una banda o un altre se'ls obriran fronts. Tal és el cas de la revolta independentista catalana. Cinc segles de permanent humiliació han deixat empremtes fondes en l'ànima del poble, el qual ara es rebel·la i clama per una República Catalana independent de l'Estat espanyol opressor.

Hi ha punts en comú entre aquell poble republicà espanyol dels anys trenta i el poble català actual. Tots dos clamen contra la injustícia institucional i contra el podriment moral dels qui exerceixen el poder. Fart d'injustícia, el poble català clama per la seva sobirania igual com clamava el poble que va donar suport als polítics republicans el 1931.

La Segona República Espanyola proclamada el 1931 va ser derrotada pel feixisme i la intolerància. Però també per la manca de confiança dels polítics republicans en el poble. L'esperit republicà que els animava era transformador de lleis i normes, però no era revolucionari, no aspirava a transformar en profunditat l'ordre social. No obstant això, amb finalitat electoralista van fer promeses que anaven més enllà del que es proposaven fer. Quan el poble va exigir allò que els havien promès, es van fer enrere. Podríem dir que van enganyar al poble. Però tot i així, quan els militars es van sublevar, el poble es va organitzar i lluità al costat de la República contra els colpistes.

Aquí a Catalunya veiem avui dia alguna cosa similar. Els polítics que van promoure la revolta independentista sabien bé que la independència no era possible, que tenien davant d'ells un Estat poderós al qual no podrien vèncer. Però durant cinc anys, mitjançant un ben estudiat procés de desinformació, van fer creure al poble que hi havia suport internacional i que la independència era possible. I el poble s'ho va creure i es va llançar de cap a aconseguir la tan desitjada República Catalana, proclamada el 27 d'octubre pel president Carles Puigdemont. L'Estat espanyol va reaccionar ràpidament i declarà il·legal aquella proclamació, perseguint jurídicament als que havien participat en ella.

Probablement aquesta República Catalana, a la qual una gran part del poble català aspira, sigui tan impossible com les aspiracions del poble que va apostar pels que van proclamar la Segona República Espanyola. Totes les forces polítiques europees estan de part de l'Estat espanyol, com van estar llavors al costat dels colpistes, perquè aquesta era llavors i és ara la manera de garantir la continuïtat del sistema establert.

La lluita per la dignitat de l'ésser humà en un món en mans d'éssers deshumanitzats és cruel i dura. No en va els violents s'han preparat sempre per exercir la raó de la força, en tant que els que estimen la pau i la justícia han cultivat l'amor i la força de la raó. Però estem convençuts que amb triomf o sense, aquesta rebel·lió no serà inútil, perquè haurà refrescat la memòria dels greuges patits tot i afegir-hi un de nou i haurà enardit els ànims dels actuals combatents i d'altres combatents que seguiran als d'ara.

La vida és afany i lluita. Si algun dia els que lluiten per un món millor abaixessin els braços i es rendissin, la humanitat sencera moriria, perquè el planeta Terra quedaria completament en mans dels cobdiciosos i els violents. / PC

dilluns, 2 d’abril del 2018

Crítica i lloança de l'independentisme català

Quan la llei és injusta, rebel·lar-se és un deure.



La persecució estatal a l'independentisme català està en un punt àlgid. Líders empresonats i altres en recerca i captura. És evident que el govern espanyol està disposat a liquidar aquesta aspiració política per via carcerària. Els primers empresonats han estat Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, presidents de les organitzacions Omniun Cultural i Assemblea Nacional Catalana respectivament, als quals s'acusa d'organitzar i dirigir manifestacions violentes, una acusació falsa perquè en cap moment hi va haver violència de cap mena.

El govern espanyol apel·la a la legalitat vigent, però des d'una perspectiva de drets humans aquesta legalitat és més que qüestionable. Manifestar-se públicament ha de ser un dret en tota democràcia i conseqüentment organitzar i dirigir manifestacions no pot ser delicte. I des de la mateixa perspectiva, els delictes de sedició i rebel·lió que contempla el codi penal espanyol tampoc tenen raó de ser en un Estat democràtic. La Llei a la qual apel·la la justícia espanyola per empresonar líders independentistes és injusta de totes totes. Doncs si injustament es persegueix l'independentisme català, no és aquesta injusta persecució raó més que suficient perquè el poble català vulgui alliberar-se de la tirania espanyola?

La principal característica de les dictadures és que, tant si s'han imposat amb violència com si no, amb violència romanen i neguen drets fonamentals. Això té en comú l'actual democràcia espanyola amb la dictadura que la va precedir. Lleis injustes imposades sota l'amenaça de les armes que serveixen a governants i jutges per imposar la seva voluntat a tota la població. Cap oportunitat a la dissensió. Cap escletxa a la protesta. L'aparell repressor de l'Estat blinda l'immobilisme legislatiu i garanteix la submissió de la ciutadania.

Gairebé quatre dècades d'un règim de terror després d'un genocidi que va acabar amb milers i milers de persones assassinades, de les quals més de cent vint mil romanen encara avui dia en lloc desconegut, van configurar un pensament col·lectiu de docilitat extrema. Rojos i insubmisos van ser exterminats i el permanent rentat de cervell a les noves generacions que va fer l'Església del nacional-catolicisme durant els anys de la dictadura prometia haver assegurat la submissió de per vida. Semblava que només calia una mica de maquillatge per donar forma de democràcia al que seguia sent la dictadura dels poders fàctics de sempre.

L'individualisme implantat pel capitalisme mitjançant la competència professional, més el consumisme com a forma de vida van assegurar la pau social fins que va aparèixer la crisi. Però fins i tot en ple desastre econòmic la inèrcia i la manca d'organitzacions polítiques van mantenir la calma fins que el 2010 va explotar la primavera àrab i com un ressò van aparèixer a l'estat espanyol el 2011 els indignats.

A Catalunya les protestes es van centrar en les privatitzacions de serveis públics i retallades pressupostàries que duia a terme el govern autonòmic de dretes presidit per l'Artur Mas. Va haver-hi acampada d'indignats a la Plaça Catalunya i una gran manifestació va envoltar l'edifici del parlament català impedint l'accés del president al ple parlamentari. Hi va haver repressió policial i es van practicar detencions.

En aquell moment el govern català necessitava desviar el malestar del poble cap a un enemic extern i va acusar el govern espanyol de tots els mals que justificaven les protestes. Amb l'ajut de l'Omnium Cultural i de l'Assemblea Nacional Catalana va organitzar una gran manifestació independentista per l'11 de setembre de 2012. Al president espanyol Mariano Rajoy li va anar com anell al dit aquest esclat separatista que amenaçava la unitat d'Espanya i a partir d'aquell moment l'independentisme català es va convertir en tema gairebé únic de la política espanyola en els mitjans de comunicació espanyols i catalans.

El poble català es va adherir sense reflexionar gaire al màgic moviment que prometia deslliurar-lo de la tirania de l'estat espanyol. Un seguit d'enardides manifestacions cada 11 de setembre, un continuo flamejar d'estelades als balcons, finestres i terrats, més una presència gairebé permanent de l'independentisme a la TV i premsa autonòmiques catalanes, així com diverses conferències de prestigiosos personatges, mítings ... Una esplendent mobilització enfervoria els ànims d'un poble que portava molt de temps sentint-se humiliat per l'estat espanyol. Llàstima que en l'origen de tot aquest moviment, més que un afany de justícia hi hagués l'espuri interès d'un partit polític, cosa que els organitzadors es van cuidar bé d'ocultar i que la major part del poble no va saber veure.

Ara el caos s'està apoderant de l'independentisme català. Empresonats els dirigents de les manifestacions de carrer no hi ha qui contingui la ira de la gent. El risc que la insensatesa prengui les regnes de les protestes populars és alt. Talls de carrers i de rutes, invasió d'edificis oficials, agressió a la policia ... Res més desfavorable a l'independentisme i més favorable als repressors. Si a la força de l'Estat li afegim el desencert dels que l'enfronten, el desenllaç resulta fàcilment previsible.

A poc realistes que siguem veurem que aquesta revolta catalana té molt poques possibilitats de triomfar. Va començar amb l'engany del partit de dretes que va mentir quant als seus objectius. Va cometre el greu error d'ignorar les capes més desfavorides de la població que són majorment d'origen espanyol. Es va equivocar de mig a mig en fer la declaració unilateral d'independència. I ara s'equivoca amb una defensa de la República Catalana mitjançant accions violentes i contraries a l'interès de la gent.

El que tenen de pervers les guerres és que no donen opció a la neutralitat. Si no estàs ni d'un cantó ni de l'altre et trobes entre dos focs. Cal triar enemic, tant si es vol com si no es vol. S'està amb l'Estat repressor o s'està amb el poble que reclama els seus drets encara que els reclami malament. No n'hi ha d'altre. La violència institucional genera indignació i lamentables respostes violentes. Qui només reprova les respostes està de part del repressor.

Però sigui quin sigui el resultat final, l'aventura independentista haurà servit per evidenciar el tarannà dictatorial de l'estat espanyol i la intolerància dels qui el regenten. No davant del poble català, que ja prou que ho sabíem, sinó davant la resta del món i sobretot del món espanyol. Els que administren el poder de l'Estat han de reflexionar i canviar d'actitud. Si no ho fan, la pau no arribarà, perquè són ells els que estan cridant a la guerra. Qui sinó l'Estat espanyol porta anys sense fer cas dels clams del poble català? Qui empresona sense raó als líders independentistes?

La pau no es pot fonamentar en la victòria d'uns sobre els altres. Ni les victòries ni les derrotes són mai definitives. Només la pau és duradora si es fonamenta en els principis de fraternitat, igualtat i llibertat. / PC