Units podrem vèncer. Desunits perdrem sempre.
És un fet constatat que els éssers humans ens ajuntem en funció de les nostres afinitats. Això es pot veure a cop d'ull en totes les colles de l'àmbit que sigui. Ens ajuntem per compartir allò que tenim en comú i, en aquest ajuntar-nos ens separem d'aquells altres en qui no troben res o gairebé res per compartir. Ho fem sense adonar-nos-en les més de les vegades, i d'aquesta manera anem convertint la societat que ens envolta en un conglomerat de conjunts diversos.
Diversitat i afinitat són les bases de tota societat, les de tota mena de progrés i fins i tot les de la vida. Res no es podria fer sense les afinitats que porten els individus a col•laborar de manera gairebé instintiva els uns amb els altres. Però tampoc no aniríem enlloc sense diversitat, amb una uniformitat tal que deixés desateses un munt de funcions necessàries per al bon funcionament de la societat.
Les societats actuals són mostres clares de la interacció d'aquests dos components que ens ocupen, l'afinitat i la diversitat, i en aquest sentit, Catalunya no és una excepció. El poble català és ètnicament divers des de fa molt de temps, però pel que ara ens ocupa cal que ens fixem en la diversitat de la nostra societat actual.
En menys d’un segle, autèntiques riades humanes han convertit el poble català en una societat que en podríem dir al•luvial. Si ja l'any 1931 hi havia un percentatge estimable de gent vinguda d'altres llocs d'Espanya, entre els anys 40 i 50 aquest percentatge es va incrementar tant que allà pels anys 60 dels tres milions escassos que érem en acabar la guerra vàrem passar a ser sis milions. Una exposició admirablement ben feta de tot aquest procés el trobem al llibre de Francesc Candel “Els altres catalans”, que podem trobar a la col•lecció “la butxaca” d'Edicions 62.
Avui Catalunya té una població de poc més de set milions i mig d'habitants, la major part dels quals tenen ancestres de quarta generació, i fins i tot de tercera, que no eren catalans, sinó espanyols. Però també hi ha una part de la població provinent d'altres nacions d'arreu del món que ha arribat en els últims quinze anys. Plegats vivim a Catalunya. Plegats fem dia a dia el país. Plegats gaudim de tot allò que la societat catalana posa a la nostra disposició i plegats patim també les injustícies que ens imposen les polítiques neoliberals que avui imperen.
En el moment present, catalans d'antic origen i catalans d'origen foraster tenim en comú el fet de ser víctimes de l'agressió neoliberal del capitalisme. Els governs fan el que volen amb el patrimoni públic sense que els controli ningú. Amb els diners provinents dels impostos que paga tot el poble subvencionen fallides bancàries fruit de fraus i de mala gestió; financen negocis privats d'empreses en les quals ells o persones del seu entorn hi tenen interessos; promouen obres públiques que no tenen altra finalitat que el negoci de les empreses que les fan... i tot un seguit de coses que podríem estar senyalant durant hores i hores. Tot això pagat pel poble de Catalunya, és a dir, catalans “vells” i catalans “nous” plegats. No és lògic, doncs, que plegats ens defensem d'aquesta ferotge i humiliant agressió?
Avui el poble català lluita per la seva dignitat com a nació. Les organitzacions civils que encapçalen aquesta lluita volen demostrar al món sencer que encara avui som un poble que lluita pels drets que l'Estat espanyol li va arrabassar tres segles enrere i mai no li ha retornat. El temps no legitima el que és il•legítim, però sí que dificulta el record de la injustícia i enterboleix la perspectiva. Les circumstàncies canvien i sovint les noves són conseqüència dels fets passats. No és fàcil fer justícia ni aconseguir gent que la vulgui. I encara menys si aquesta gent no ha patit la injustícia i fins i tot n'ha tret profit.
Volem una Catalunya independent i sobirana, lliure de tota submissió. Això són dues reivindicacions: la identitat nacional i la sobirania en tots els ordres socials. Una afecta només a aquella part de la societat catalana actual que la sent com a pròpia. L'altre afecta la major part de la població, la senti o no la senti. Ambdues estan íntimament lligades. Sense independència no tindrem mai sobirania econòmica ni de cap ordre. Però sense sobirania l’opressor de torn, tant si és Espanya com la UE, farà amb el poble català, amb TOT el poble català, el que més convingui als interessos de les classes privilegiades que el controlin.
És aquí on apareix la necessitat d’acostar-nos a l'altre, a aquest altre per a qui la identitat nacional catalana no és cap motivació però sí que ho pot ser la injusta realitat que compartim.
La sobirania del poble no la construirà mai la burgesia que viu de sotmetre’l i explotar-lo sinó que l’ha de construir el mateix poble amb el seu actuar diari. Això requereix organitzacions de base que els governs de dretes no consentiran mai, sigui mitjançant normatives dissuasives o trampes polítiques. Però per poder fer aquesta aproximació cal deixar de banda fanatismes i prejudicis i fer de la realitat social i de la causa política que la genera el centre de la nostra lluita. Altrament lluitarem en minoria i envoltats per la boira mediàtica burgesa que no ens deixarà veure a on ens porta el nostre afany cec. I no aconseguirem mai la llibertat que volem. /PC
VERSIÓ EN CASTELLÀ
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2014/11/hay-que-acercarse-al-otro.html
És un fet constatat que els éssers humans ens ajuntem en funció de les nostres afinitats. Això es pot veure a cop d'ull en totes les colles de l'àmbit que sigui. Ens ajuntem per compartir allò que tenim en comú i, en aquest ajuntar-nos ens separem d'aquells altres en qui no troben res o gairebé res per compartir. Ho fem sense adonar-nos-en les més de les vegades, i d'aquesta manera anem convertint la societat que ens envolta en un conglomerat de conjunts diversos.
Diversitat i afinitat són les bases de tota societat, les de tota mena de progrés i fins i tot les de la vida. Res no es podria fer sense les afinitats que porten els individus a col•laborar de manera gairebé instintiva els uns amb els altres. Però tampoc no aniríem enlloc sense diversitat, amb una uniformitat tal que deixés desateses un munt de funcions necessàries per al bon funcionament de la societat.
Les societats actuals són mostres clares de la interacció d'aquests dos components que ens ocupen, l'afinitat i la diversitat, i en aquest sentit, Catalunya no és una excepció. El poble català és ètnicament divers des de fa molt de temps, però pel que ara ens ocupa cal que ens fixem en la diversitat de la nostra societat actual.
En menys d’un segle, autèntiques riades humanes han convertit el poble català en una societat que en podríem dir al•luvial. Si ja l'any 1931 hi havia un percentatge estimable de gent vinguda d'altres llocs d'Espanya, entre els anys 40 i 50 aquest percentatge es va incrementar tant que allà pels anys 60 dels tres milions escassos que érem en acabar la guerra vàrem passar a ser sis milions. Una exposició admirablement ben feta de tot aquest procés el trobem al llibre de Francesc Candel “Els altres catalans”, que podem trobar a la col•lecció “la butxaca” d'Edicions 62.
Avui Catalunya té una població de poc més de set milions i mig d'habitants, la major part dels quals tenen ancestres de quarta generació, i fins i tot de tercera, que no eren catalans, sinó espanyols. Però també hi ha una part de la població provinent d'altres nacions d'arreu del món que ha arribat en els últims quinze anys. Plegats vivim a Catalunya. Plegats fem dia a dia el país. Plegats gaudim de tot allò que la societat catalana posa a la nostra disposició i plegats patim també les injustícies que ens imposen les polítiques neoliberals que avui imperen.
En el moment present, catalans d'antic origen i catalans d'origen foraster tenim en comú el fet de ser víctimes de l'agressió neoliberal del capitalisme. Els governs fan el que volen amb el patrimoni públic sense que els controli ningú. Amb els diners provinents dels impostos que paga tot el poble subvencionen fallides bancàries fruit de fraus i de mala gestió; financen negocis privats d'empreses en les quals ells o persones del seu entorn hi tenen interessos; promouen obres públiques que no tenen altra finalitat que el negoci de les empreses que les fan... i tot un seguit de coses que podríem estar senyalant durant hores i hores. Tot això pagat pel poble de Catalunya, és a dir, catalans “vells” i catalans “nous” plegats. No és lògic, doncs, que plegats ens defensem d'aquesta ferotge i humiliant agressió?
Avui el poble català lluita per la seva dignitat com a nació. Les organitzacions civils que encapçalen aquesta lluita volen demostrar al món sencer que encara avui som un poble que lluita pels drets que l'Estat espanyol li va arrabassar tres segles enrere i mai no li ha retornat. El temps no legitima el que és il•legítim, però sí que dificulta el record de la injustícia i enterboleix la perspectiva. Les circumstàncies canvien i sovint les noves són conseqüència dels fets passats. No és fàcil fer justícia ni aconseguir gent que la vulgui. I encara menys si aquesta gent no ha patit la injustícia i fins i tot n'ha tret profit.
Volem una Catalunya independent i sobirana, lliure de tota submissió. Això són dues reivindicacions: la identitat nacional i la sobirania en tots els ordres socials. Una afecta només a aquella part de la societat catalana actual que la sent com a pròpia. L'altre afecta la major part de la població, la senti o no la senti. Ambdues estan íntimament lligades. Sense independència no tindrem mai sobirania econòmica ni de cap ordre. Però sense sobirania l’opressor de torn, tant si és Espanya com la UE, farà amb el poble català, amb TOT el poble català, el que més convingui als interessos de les classes privilegiades que el controlin.
És aquí on apareix la necessitat d’acostar-nos a l'altre, a aquest altre per a qui la identitat nacional catalana no és cap motivació però sí que ho pot ser la injusta realitat que compartim.
La sobirania del poble no la construirà mai la burgesia que viu de sotmetre’l i explotar-lo sinó que l’ha de construir el mateix poble amb el seu actuar diari. Això requereix organitzacions de base que els governs de dretes no consentiran mai, sigui mitjançant normatives dissuasives o trampes polítiques. Però per poder fer aquesta aproximació cal deixar de banda fanatismes i prejudicis i fer de la realitat social i de la causa política que la genera el centre de la nostra lluita. Altrament lluitarem en minoria i envoltats per la boira mediàtica burgesa que no ens deixarà veure a on ens porta el nostre afany cec. I no aconseguirem mai la llibertat que volem. /PC
VERSIÓ EN CASTELLÀ
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2014/11/hay-que-acercarse-al-otro.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El teu parer m'interessa. Et prego que em facis saber què en penses del que aquí es diu.