divendres, 17 de juliol del 2015

Catalunya vista des de Grècia

La UE ha actualitzat en euros la vella dita “tot el que no són pessetes són punyetes”

La sorprenent conducta del primer ministre grec Tsipras ha generat des del primer moment tota mena de comentaris i especulacions. No sembla exagerat dir que ningú no s’esperava que fes el que ha fet. Segurament ho sabrem més tard o més d’hora, però de moment no hi ha res que ens doni pistes suficients per formular cap hipòtesi mitjanament vàlida de per què ho ha fet.

Però siguin quins siguin els seus motius, el cas Tsipras ens convida a reflexionar sobre un altre fet de plena actualitat a Catalunya, con és la lluita per la independència pàtria. Una lluita plenament legítima i humana que ve de molt lluny, que ha estat secreta durant molts anys, però que ara passa per un moment esplendent degut al benefici electoralista que alguns polítics catalans i espanyols en treuen.

D’ençà que el poble català es va llançar al carrer en manifestacions en pro de la independència tan clares i contundents com las de les tres darreres celebracions de la Diada, els principals programes de la TV catalana han girat en torn a dos temes: 1) la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent d’Espanya; i 2) la possibilitat de poder seguir formant part de la UE, una possibilitat que en tot moment han donat per bona i desitjable.

Al nostre entendre hi ha hagut dues raons per concentrar el discurs independentista en aquest dos punts. La primera que se’ns acut és el materialisme que impregna la mentalitat de la població catalana actual. La segona és la ideologia dretana i clarament neoliberal del partit que governa i que controla els principals mitjans de difusió.

Ben enrere han quedat ja aquells anys 60 en que es reivindicava la independència com un dret de justícia. Ara de justícia el discurs oficial gairebé no en parla; només parla d’interès. “Espanya ens roba. Quan siguem independents tindrem millor economia i viurem millor”. Qui viurà millor, el poble català o les classes privilegiades catalanes? Qui ens diu que no caurem en mans d’una UE neoliberal que ens convertirà en colònia seva tal com fa amb Grècia? Que això passi o que no passi dependrà de qui faci els tractes, si és que mai s’arriben a fer, i mal auguri és que el moviment independentista el lideri una formació neoliberal com ho és CDC.

La independència del nostre país és un bé desitjable sens dubte de cap mena. En el fons del més profund del sentiment patri glateix l’esperança d’aconseguir-la. Per això la independència s’ha convertit en una idea potent que mou gent sense pensar en res més que en empènyer per tal de tenir-la. 

D’aquest afany en treu profit el partit del govern, el qual amb una ben coordinada acció de tots els mitjans d’informació que controla ha aconseguit imposar el seu president com a líder del moviment independentista. La gent l’accepta sense pensar en res més que en ser independents. Talment com si ell tingués la clau de la independència pàtria, quan en realitat no té res més que bones paraules. 

En fi... Més tard o més d’hora el poble ho veurà, com s’està veient ara el gran amor que professava per Catalunya el Molt Honorable President Jordi Pujol. Esperem que quan això passi, hi hagi encara ànims per seguir lluitant en pro d’una Catalunya independent i socialment més justa que la que ara s’albira. /PC


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El teu parer m'interessa. Et prego que em facis saber què en penses del que aquí es diu.