El passat dia 14
d'aquest mes d'abril, primavera a l'hemisferi boreal, commemoràrem a
Espanya el 87 aniversari de la proclamació de la Segona República
Espanyola. Aquell acte prometia fer realitat el cúmul d'anhels
amuntegats en l'ànima d'una gran part de la població que rebutjava
l'arbitrarietat dels que anaven governant fins llavors.
Poc van trigar les
forces reaccionàries de l'Espanya profunda en declarar-li la guerra
a aquelles nobles aspiracions de justícia social i a les accions per
un món millor que es van emprendre a partir d'aquella data. La
intolerància i la maldat de gran part de les classes benestants van
fer que no es resignessin a perdre uns privilegis que condemnaven a
la pobresa a la major part de la població espanyola. Un cop militar
va obrir la porta a tres luctuosos anys de guerra civil que va
culminar amb el triomf dels colpistes.
En aquella guerra es
van unir totes les forces del mal que tenien poder en aquells temps.
Els militars colpistes espanyols van comptar amb l'ajuda material de
l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. L'Anglaterra i la França
burgeses van col·laborar amb ells embargant productes de primera
necessitat que els comprava el legítim govern republicà espanyol. I
quelcom de semblant va fer la Unió Soviètica que, sota les ordres
del dictador Stalin, es va negar a subministrar armament a les forces
republicanes fins que no van estar eliminats els combatents de les
milícies llibertàries espanyoles, que eren els que pretenien
construir un món millor. No volia ningú canvis en aquell món
d'injustícia, excepte els qui la patien.
Els anys de la
guerra civil i els de la cruel dictadura que tot seguit es va
instaurar van ser una autèntica cacera de bruixes. Tot indici de
pensament contrari al feixisme imperant va ser de bell antuvi
condemnat a mort. Milers d'assassinats ensangonar les mans dels que
s'apoderaren del poder. El règim de terror que va imposar aquella
dictadura es proposava la desideologització del poble. I cal
reconèixer que gairebé ho van aconseguir, perquè durant a prop de
vuit dècades han mantingut l'ordre que van imposar.
Però les victòries
no són camins per a la pau perquè mai les derrotes són
definitives. Per més que es vulgui sotmetre a un poble i extirpar de
la seva ànima l'afany de justícia, aquest rebrotarà tard o d'hora.
Els que aposten per la injustícia han d'abastar tants àmbits que
d'una banda o un altre se'ls obriran fronts. Tal és el cas de la
revolta independentista catalana. Cinc segles de permanent humiliació
han deixat empremtes fondes en l'ànima del poble, el qual ara es
rebel·la i clama per una República Catalana independent de l'Estat
espanyol opressor.
Hi ha punts en comú
entre aquell poble republicà espanyol dels anys trenta i el poble
català actual. Tots dos clamen contra la injustícia institucional i
contra el podriment moral dels qui exerceixen el poder. Fart
d'injustícia, el poble català clama per la seva sobirania igual com
clamava el poble que va donar suport als polítics republicans el
1931.
La Segona República
Espanyola proclamada el 1931 va ser derrotada pel feixisme i la
intolerància. Però també per la manca de confiança dels polítics
republicans en el poble. L'esperit republicà que els animava era
transformador de lleis i normes, però no era revolucionari, no
aspirava a transformar en profunditat l'ordre social. No obstant
això, amb finalitat electoralista van fer promeses que anaven més
enllà del que es proposaven fer. Quan el poble va exigir allò que
els havien promès, es van fer enrere. Podríem dir que van enganyar
al poble. Però tot i així, quan els militars es van sublevar, el
poble es va organitzar i lluità al costat de la República contra
els colpistes.
Aquí a Catalunya
veiem avui dia alguna cosa similar. Els polítics que van promoure la
revolta independentista sabien bé que la independència no era
possible, que tenien davant d'ells un Estat poderós al qual no
podrien vèncer. Però durant cinc anys, mitjançant un ben estudiat
procés de desinformació, van fer creure al poble que hi havia
suport internacional i que la independència era possible. I el poble
s'ho va creure i es va llançar de cap a aconseguir la tan desitjada
República Catalana, proclamada el 27 d'octubre pel president Carles
Puigdemont. L'Estat espanyol va reaccionar ràpidament i declarà
il·legal aquella proclamació, perseguint jurídicament als que
havien participat en ella.
Probablement aquesta
República Catalana, a la qual una gran part del poble català
aspira, sigui tan impossible com les aspiracions del poble que va
apostar pels que van proclamar la Segona República Espanyola. Totes
les forces polítiques europees estan de part de l'Estat espanyol,
com van estar llavors al costat dels colpistes, perquè aquesta era
llavors i és ara la manera de garantir la continuïtat del sistema
establert.
La lluita per la
dignitat de l'ésser humà en un món en mans d'éssers
deshumanitzats és cruel i dura. No en va els violents s'han preparat
sempre per exercir la raó de la força, en tant que els que estimen
la pau i la justícia han cultivat l'amor i la força de la raó.
Però estem convençuts que amb triomf o sense, aquesta rebel·lió
no serà inútil, perquè haurà refrescat la memòria dels greuges
patits tot i afegir-hi un de nou i haurà enardit els ànims dels
actuals combatents i d'altres combatents que seguiran als d'ara.
La vida és afany i
lluita. Si algun dia els que lluiten per un món millor abaixessin
els braços i es rendissin, la humanitat sencera moriria, perquè el
planeta Terra quedaria completament en mans dels cobdiciosos i els
violents. / PC
