dijous, 20 de novembre del 2014

Cal acostar-se a l'altre

Units podrem vèncer. Desunits perdrem sempre.


És un fet constatat que els éssers humans ens ajuntem en funció de les nostres afinitats. Això es pot veure a cop d'ull en totes les colles de l'àmbit que sigui. Ens ajuntem per compartir allò que tenim en comú i, en aquest ajuntar-nos ens separem d'aquells altres en qui no troben res o gairebé res per compartir. Ho fem sense adonar-nos-en les més de les vegades, i d'aquesta manera anem convertint la societat que ens envolta en un conglomerat de conjunts diversos. 

Diversitat i afinitat són les bases de tota societat, les de tota mena de progrés i fins i tot les de la vida. Res no es podria fer sense les afinitats que porten els individus a col•laborar de manera gairebé instintiva els uns amb els altres. Però tampoc no aniríem enlloc sense diversitat, amb una uniformitat tal que deixés desateses un munt de funcions necessàries per al bon funcionament de la societat. 

Les societats actuals són mostres clares de la interacció d'aquests dos components que ens ocupen, l'afinitat i la diversitat, i en aquest sentit, Catalunya no és una excepció. El poble català és ètnicament divers des de fa molt de temps, però pel que ara ens ocupa cal que ens fixem en la diversitat de la nostra societat actual. 

En menys d’un segle, autèntiques riades humanes han convertit el poble català en una societat que en podríem dir al•luvial. Si ja l'any 1931 hi havia un percentatge estimable de gent vinguda d'altres llocs d'Espanya, entre els anys 40 i 50 aquest percentatge es va incrementar tant que allà pels anys 60 dels tres milions escassos que érem en acabar la guerra vàrem passar a ser sis milions. Una exposició admirablement ben feta de tot aquest procés el trobem al llibre de Francesc Candel “Els altres catalans”, que podem trobar a la col•lecció “la butxaca” d'Edicions 62.

Avui Catalunya té una població de poc més de set milions i mig d'habitants, la major part dels quals tenen ancestres de quarta generació, i fins i tot de tercera, que no eren catalans, sinó espanyols. Però també hi ha una part de la població provinent d'altres nacions d'arreu del món que ha arribat en els últims quinze anys. Plegats vivim a Catalunya. Plegats fem dia a dia el país. Plegats gaudim de tot allò que la societat catalana posa a la nostra disposició i plegats patim també les injustícies que ens imposen les polítiques neoliberals que avui imperen.

En el moment present, catalans d'antic origen i catalans d'origen foraster tenim en comú el fet de ser víctimes de l'agressió neoliberal del capitalisme. Els governs fan el que volen amb el patrimoni públic sense que els controli ningú. Amb els diners provinents dels impostos que paga tot el poble subvencionen fallides bancàries fruit de fraus i de mala gestió; financen negocis privats d'empreses en les quals ells o persones del seu entorn hi tenen interessos; promouen obres públiques que no tenen altra finalitat que el negoci de les empreses que les fan... i tot un seguit de coses que podríem estar senyalant durant hores i hores. Tot això pagat pel poble de Catalunya, és a dir, catalans “vells” i catalans “nous” plegats. No és lògic, doncs, que plegats ens defensem d'aquesta ferotge i humiliant agressió? 

Avui el poble català lluita per la seva dignitat com a nació. Les organitzacions civils que encapçalen aquesta lluita volen demostrar al món sencer que encara avui som un poble que lluita pels drets que l'Estat espanyol li va arrabassar tres segles enrere i mai no li ha retornat. El temps no legitima el que és il•legítim, però sí que dificulta el record de la injustícia i enterboleix la perspectiva. Les circumstàncies canvien i sovint les noves són conseqüència dels fets passats. No és fàcil fer justícia ni aconseguir gent que la vulgui. I encara menys si aquesta gent no ha patit la injustícia i fins i tot n'ha tret profit. 

Volem una Catalunya independent i sobirana, lliure de tota submissió. Això són dues reivindicacions: la identitat nacional i la sobirania en tots els ordres socials. Una afecta només a aquella part de la societat catalana actual que la sent com a pròpia. L'altre afecta la major part de la població, la senti o no la senti. Ambdues estan íntimament lligades. Sense independència no tindrem mai sobirania econòmica ni de cap ordre. Però sense sobirania l’opressor de torn, tant si és Espanya com la UE, farà amb el poble català, amb TOT el poble català, el que més convingui als interessos de les classes privilegiades que el controlin. 

És aquí on apareix la necessitat d’acostar-nos a l'altre, a aquest altre per a qui la identitat nacional catalana no és cap motivació però sí que ho pot ser la injusta realitat que compartim. 

La sobirania del poble no la construirà mai la burgesia que viu de sotmetre’l i explotar-lo sinó que l’ha de construir el mateix poble amb el seu actuar diari. Això requereix organitzacions de base que els governs de dretes no consentiran mai, sigui mitjançant normatives dissuasives o trampes polítiques. Però per poder fer aquesta aproximació cal deixar de banda fanatismes i prejudicis i fer de la realitat social i de la causa política que la genera el centre de la nostra lluita. Altrament lluitarem en minoria i envoltats per la boira mediàtica burgesa que no ens deixarà veure a on ens porta el nostre afany cec. I no aconseguirem mai la llibertat que volem. /PC


VERSIÓ EN CASTELLÀ
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2014/11/hay-que-acercarse-al-otro.html 

dissabte, 15 de novembre del 2014

Després de l'èxit ve el repte


El repte consisteix en fer que com a mínim les dues terceres parts del cens electoral estigui per la independència.


El poble català es manifesta cada cop amb més convicció. Les manifestacions en pro de la independència pàtria són indiscutibles èxits d'organització. La premsa internacional se'n fa ressò. Les xifres de participació augmenten d'acte en acte, però tot i això encara no arriben ni a la meitat de la població en edat de votar. És evident que no tota la població de Catalunya es mobilitza per demanar la independència. Per què? Atès que no hi ha cap mena d'impediment per fer-ho ni cap represàlia per qui ho faci, cal pensar que la causa és la falta de motivació.

Deixant de banda si és possible o no aconseguir aquesta independència que tant fervorosament demana la part del poble que es manifesta i que els polítics catalans animen a seguir fent, (tema que mereix atenció a part), ens centrarem ara en què cal fer perquè la xifra de manifestants superi les dues terceres parts del cens electoral.

Si del que es tracta es de mobilitzar la població de Catalunya, haurem de tenir present la seva composició. Una gran part d'ella és d'origen espanyol. Els seus pares o com a molt els seus avis van néixer en algun lloc d'Espanya. I el que és més greu: van venir a Catalunya convençuts que anaven a una regió d'Espanya. Un cop aquí es van trobar amb que la gent del país parlava una llegua diferent de la seva, però escrivia amb la mateixa perquè era la que els havien ensenyat a l'escola. Tot estava escrit i retolat en castellà. El català el parlaven els catalans entre ells però no tenia cap validesa oficial perquè segons s'ensenyava a l'escola no era una llengua sinó un dialecte. Era  evident que no havien sortit d'Espanya. Estaven en terra pròpia i amb ple dret. Res no els motivava a aprendre català ni a sentir cap mena de respecte pel poble que els acollia. Es van instal·lar aquí i mica a mica es van anar fent seu el país.

Passats els anys, diverses circumstàncies han fet que la nació catalana estigui força més present en l'entorn d'una bona part de la descendència d'aquells “altres catalans”, segons els va denominar Francesc Candel. Saben que Catalunya està dempeus i que lluita per la seva existència. Però això no vol dir que sentin aquesta lluita com  a pròpia. En conseqüència no s'hi sumen, perquè això de la llengua i la identitat nacional catalana no és cosa seva. I pel que fa al dret de governar-se, doncs tant se'ls en dóna perquè els polítics que encapçalen la lluita per la independència són tant burgesos i estan tant lluny del poble com els del govern d'Espanya.

Penso que els qui de debò desitgem una Catalunya independent i lliure hem de començar per analitzar la realitat actual del nostre país. El poble català en pes, sigui quin sigui el seu origen, està patín un atac neoliberal com mai l'havia patit. S'estan retallant el pressupostos destinats a ensenyament i sanitat. S'estan privatitzant serveis mèdics. Es perden llocs de treball per manca de consum, la qual cosa genera un desmesurat índex d'atur. Els impostos pugen i amb ells pugen els preus... Tot això ho pateix la totalitat de la població tant la d'origen català com la d'origen espanyol. El govern català diu que fa el que li mana fer el govern espanyol. Volem més motius, doncs, per deixar d'estar a les ordres del govern d'España? Per fer-nos independents i no haver d'acceptar les limitacions imposades pels que desgovernen a l'Estat espanyol? Què potser no és motiu per unir-nos i lluitar plegats tots contra la injustícia social que estem patint?

La independència pàtria motiva a la major part del poble d'origen o sentiment català. La defensa dels drets socials pot motivar a la major part del poble català actual, sigui quin sigui el seu origen. Per què, doncs, les organitzacions civils que encapçalen el moviment independentista no es fan aquest plantejament? Per què estan tant entossudides en separar la lluita social de la lluita per la independència? Què potser no ho veuen tot això que estem dient aquí? O potser és que ja els fa goig fer tota aquesta litúrgia, però a condició que no hi hagi cap canvi social?

Malgrat que una bona part del component humà que lluita per la independència sigui jove i el seu ideari estigui a favor d'una major justícia social, no sembla que hi estiguin els caps visibles de les entitats organitzadores. Però tant si estan per una Catalunya més igualitària com si no, el seu discurs no ho deixa veure clarament. I pel que fa a la participació dels dos partits polítics majoritaris en el moment present, tampoc hi ha cap manifestació que faci referència a les desigualtats socials que la línia política de l'actual govern estan afavorint. Ans al contrari, que quan el president Mas ha estat interrogat sobre aquest tema ha dit clarament que les “retallades” pressupostàries es seguiran fent malgrat que s'aconseguís la independència. Què volem, doncs, que la població catalana d'origen espanyol s'hi avoqui a demanar una independència que no els reporta res?

Penso que aquesta majoria de qualitat que desitgem no la tindrem mentre la crida a la independència estigui impregnada de ideologia burgesa. Mentre tot el poble no vegi ben clar que les perspectives de futur que se li ofereixen tenen moltes més garanties de justícia social que les ja presents. Mentre pensi que seguiran manant i governant gent tan indiferent a les necessitats socials i tan atenta als interessos de les classes privilegiades com la que governa ara. El poble català d'origen foraster no és estúpid i no es mourà per res que no els va ni els ve.

Si de debò volem una Catalunya lliure cal que comencem lliurant-la de l'opressió interior. Espanya espolia el poble català, però la burgesia catalana també. És per aquí per on s'hauria de començar, per fer ofertes polítiques coherents amb les necessitats socials de tota la població. Potser a partir d'aquí les classes modestes deixarien de ser indiferents al nostre desig d'independència. Però si no oferim cap canvi social que millori les condicions de vida de les classes més desfavorides, si l'única cosa que oferim és canviar la “rojigualda” per l'estelada, seguirem lluitant en minoria per un canvi que no motiva a la major part del que avui és la població de Catalunya. /PC


http://www.kaosenlared.net/colaboradores/100164-despr%C3%A9s-de-l-%C3%A8xit-ve-el-repte-cat-cas