L'Ajuntament de Barcelona escull Ferran Adrià com a Pregoner de les Festes de la Mercè. Cuina de luxe burgès davant un poble que necessita l'ajuda social per subsistir.
A la pel·lícula " The spirit of 45" ("L'esperit del 45") Ken Loach fa dir a un dels seus personatges: "El problema és que la idea del capitalisme és forta, mentre que la del socialisme és feble". La idea diuen els subtítols, però estaria millor dit l'acceptació, perquè en realitat la gent no en té ni idea del que és el capitalisme. Si la gent tingués clar què és el capitalisme no votaria mai més els seus representants polítics, sinó que els rebutjaria enèrgicament.
Tampoc no té la gent una idea clara del que és el socialisme. La propaganda capitalista s'ha cuidat bé al llarg del temps de tergiversar el significat d'aquest terme i d'intoxicar tot el concernent a aquesta idea impregnant-lo de diabòlica pudor de sofre infernal. Ha estat un bombardeig continu de mentides en pro de les glòries del capitalisme i en contra de tot el que sigui posar el bé comú per davant dels interessos individuals. Un bombardeig de mentides que malgrat l'evidència de la realitat els poderosos encara segueixen fent.
No és estrany, doncs, que la gent tingui tan ficada en el fons de l'ànima aquesta aberració que els fa veure la cobdícia, l'individualisme i la insolidaritat com a virtuts supremes. Les classes dirigents porten anys presentant així aquests pecats d'inhumanitat que haurien de ser considerats crims quan per ells es regeixen les relacions entre les classes socials i entre països rics i països pobres.
No és cap secret per a ningú que construïm el nostre món interior a partir del que vivim. Estimem el que ens ha donat felicitat i odiem el que ens ha fet patir. Admirem el que mirem i mirem el que la vida o les circumstàncies ens posen davant dels ulls. Som fruit del nostre temps i del nostre entorn. La nostra conducta és més emocional que racional. Tot això ho saben bé els que manipulen el pensament col·lectiu, l'opinió pública, la conducta ciutadana. Ens mostren contínuament el que volen que mirem i admirem. Aquí està la base del fet publicitari, per posar un exemple. I en aquest parany, en aquesta espessa xarxa cau la major part de la població.
Per tot el que hem dit s'entén i no estranya que la comissió encarregada d'organitzar les Festes de la Mercè a Barcelona hagi triat com a pregoner a un prestigiós representant de la cuina catalana d'alt rang. Un home que s'ha fet famós delectant els paladars dels gurmets adinerats. Cal pensar que es tracta d'un recurs metodològic amb la finalitat augmentar l'admiració que els pobres senten cap als rics, cosa molt convenient en un moment en què aquests més rebreguen a la classe treballadora.
Guanyar-se el cor dels apallissats, fer que admirin a les classes benestants perquè en el moment de votar elegeixin els seus representants com a governants d'aquesta pobra nació que amb la seva cobdícia destrossen dia a dia, pot ser un recurs publicitari. Però fer això quan cada dia hi ha un nombre més gran de persones que han d'acudir a l'ajuda social per subsistir és una burla, un pur escarni, un gest de poca vergonya tan gran que amb ell sol n'hi ha prou per mostrar quina classe de gent és la que governa i la que a ella s'acosta.
La poca vergonya dels que governen va sent ja habitual en el panorama polític mundial. Sempre ho ha estat, però mai com ara, perquè quan la pobra gent no tenia accés a més informació que la dels mitjans oficials, l'abús i la mentida eren els mateixos però al ser menys evidents, el cinisme era menor. Però avui dia és de tal dimensió que resulta ofensiu en grau màxim.
Pensem que el Codi Penal hauria de contemplar el cinisme dels personatges públics com a figura delictiva, de la mateixa manera que fa amb l'apologia del terrorisme. Hauria de ser així perquè les mentides dels governants en el món actual produeixen més patiment i més morts que tots els actes terroristes junts que es puguin donar. Si els qui governen haguessin de retre comptes del cinisme amb què neguen l'evidència davant els seus electors, la política seria una altra i al món hi hauria molta menys misèria.
Tant de bo la indignació ens porti a exigir honestedat en el nostre entorn polític i siguem capaços d'admirar valors diferents dels que amb les seves tàctiques manipuladores ens infonen els malvats que governen. Llavors sí que el capitalisme serà seriosament qüestionat i cabrà la possibilitat d'un món més humà. Però mentrestant això no passi, mentre el cinisme no sigui fortament contestat per tot el poble en pes, els que governen seguiran exhibint la seva idolatrada riquesa i en el món seguirà havent majories adoradores d'aquests tresors que ens enfonsen en la misèria.
A la pel·lícula " The spirit of 45" ("L'esperit del 45") Ken Loach fa dir a un dels seus personatges: "El problema és que la idea del capitalisme és forta, mentre que la del socialisme és feble". La idea diuen els subtítols, però estaria millor dit l'acceptació, perquè en realitat la gent no en té ni idea del que és el capitalisme. Si la gent tingués clar què és el capitalisme no votaria mai més els seus representants polítics, sinó que els rebutjaria enèrgicament.
Tampoc no té la gent una idea clara del que és el socialisme. La propaganda capitalista s'ha cuidat bé al llarg del temps de tergiversar el significat d'aquest terme i d'intoxicar tot el concernent a aquesta idea impregnant-lo de diabòlica pudor de sofre infernal. Ha estat un bombardeig continu de mentides en pro de les glòries del capitalisme i en contra de tot el que sigui posar el bé comú per davant dels interessos individuals. Un bombardeig de mentides que malgrat l'evidència de la realitat els poderosos encara segueixen fent.
No és estrany, doncs, que la gent tingui tan ficada en el fons de l'ànima aquesta aberració que els fa veure la cobdícia, l'individualisme i la insolidaritat com a virtuts supremes. Les classes dirigents porten anys presentant així aquests pecats d'inhumanitat que haurien de ser considerats crims quan per ells es regeixen les relacions entre les classes socials i entre països rics i països pobres.
No és cap secret per a ningú que construïm el nostre món interior a partir del que vivim. Estimem el que ens ha donat felicitat i odiem el que ens ha fet patir. Admirem el que mirem i mirem el que la vida o les circumstàncies ens posen davant dels ulls. Som fruit del nostre temps i del nostre entorn. La nostra conducta és més emocional que racional. Tot això ho saben bé els que manipulen el pensament col·lectiu, l'opinió pública, la conducta ciutadana. Ens mostren contínuament el que volen que mirem i admirem. Aquí està la base del fet publicitari, per posar un exemple. I en aquest parany, en aquesta espessa xarxa cau la major part de la població.
Per tot el que hem dit s'entén i no estranya que la comissió encarregada d'organitzar les Festes de la Mercè a Barcelona hagi triat com a pregoner a un prestigiós representant de la cuina catalana d'alt rang. Un home que s'ha fet famós delectant els paladars dels gurmets adinerats. Cal pensar que es tracta d'un recurs metodològic amb la finalitat augmentar l'admiració que els pobres senten cap als rics, cosa molt convenient en un moment en què aquests més rebreguen a la classe treballadora.
Guanyar-se el cor dels apallissats, fer que admirin a les classes benestants perquè en el moment de votar elegeixin els seus representants com a governants d'aquesta pobra nació que amb la seva cobdícia destrossen dia a dia, pot ser un recurs publicitari. Però fer això quan cada dia hi ha un nombre més gran de persones que han d'acudir a l'ajuda social per subsistir és una burla, un pur escarni, un gest de poca vergonya tan gran que amb ell sol n'hi ha prou per mostrar quina classe de gent és la que governa i la que a ella s'acosta.
La poca vergonya dels que governen va sent ja habitual en el panorama polític mundial. Sempre ho ha estat, però mai com ara, perquè quan la pobra gent no tenia accés a més informació que la dels mitjans oficials, l'abús i la mentida eren els mateixos però al ser menys evidents, el cinisme era menor. Però avui dia és de tal dimensió que resulta ofensiu en grau màxim.
Pensem que el Codi Penal hauria de contemplar el cinisme dels personatges públics com a figura delictiva, de la mateixa manera que fa amb l'apologia del terrorisme. Hauria de ser així perquè les mentides dels governants en el món actual produeixen més patiment i més morts que tots els actes terroristes junts que es puguin donar. Si els qui governen haguessin de retre comptes del cinisme amb què neguen l'evidència davant els seus electors, la política seria una altra i al món hi hauria molta menys misèria.
Tant de bo la indignació ens porti a exigir honestedat en el nostre entorn polític i siguem capaços d'admirar valors diferents dels que amb les seves tàctiques manipuladores ens infonen els malvats que governen. Llavors sí que el capitalisme serà seriosament qüestionat i cabrà la possibilitat d'un món més humà. Però mentrestant això no passi, mentre el cinisme no sigui fortament contestat per tot el poble en pes, els que governen seguiran exhibint la seva idolatrada riquesa i en el món seguirà havent majories adoradores d'aquests tresors que ens enfonsen en la misèria.
