No som tant babaus com es pensaven, però...

S'ha acabat la campanya, el gran espectacle de la “democràcia”. Els candidats competint públicament en enginy, imatge i sovint en cinisme, prometent tot el que saben que no podran donar, mentint tant com els convingui, amb total impunitat, perquè no hi ha cap institució ni mecanisme que els reclami les promeses i els passi comptes. Democràcia de faràndula, de permanent engany i rentats de cervell mediàtics.

Els estrategues de CIU han fracassat rotundament tot i que han aconseguit una part del que es proposaven, que era desviar l'atenció del poble cap a la sobirania per tal que oblidés les retallades. Però no els ha sortit bé la jugada, perquè el poble català no és tan babau com s'imaginaven i una bona part ha votat sobirania alhora que ha dit no a la política de pillatge que CIU està duent a terme a Catalunya.

Malgrat la davallada de CIU, els 50 escons que conserva al Parlament ens diuen que encara hi ha una bona part del poble català a qui no fan prou fàstic les retallades que en aquests dos anys de govern ha dut a terme ni les que ja ens té anunciades. Això o bé que s'han deixat ensarronar amb la idea de la independència. Qui sap?

On no hi ha dubte es amb la gent que ha votat PSC, partit que ha fet mèrits per desaparèixer del panorama polític català si tenim en compte tota la gestió que va dur a terme durant el temps que ens va governar. Però ves, encara a tret 20 escons. Increïble!

Pel que fa a ER i IV, no és que pensem que siguin mereixedors dels resultats obtinguts pels mèrits contrets durant la seva participació amb el govern tripartit, ans al contrari, però entenem que han tret el que han tret perquè eren l'alternativa sobiranista a CIU. Altres raons no ens venen al cap en aquest moment.

La CUP ha tret 3 escons, la qual cosa no està gens malament si tenim present com l'actual sistema electoral privilegia els grans i perjudica els petits. Pensem que aquests tres escons són un alè d'esperança dins d'aquesta irreflexiva societat de la qual som part.

Dignes de ser considerats són els 24 escons que ha tret la banda espanyolista. Tot i que cal pensar que no tot ha estat anticatalanisme, és evident que representen un col·lectiu que no es pot desestimar.

Ara que s'ha acabat el temps de la xerrameca i les promeses sense compromís, caldrà veure quins són els fets. Sembla probable que en Mas segueixi assolint la presidència, tot i que no sabem encara amb el suport de qui. Tampoc no sabem si el nou govern serà tot de membres de CIU o si inclourà algú dels altres partits. Però podem intuir que en Mas tindrà ara de cara al públic un motiu de baralla amb el PP que l'ajudarà a amagar els pactes que facin sota mà, atès que tots dos estan en la mateixa línia ideològica i comparteixen el mateix ideari polític neoliberal.

També que cal suposar que en Mas seguirà tirant de beta d'aquest ben trobat tema de la independència pàtria, i seguirà dient que les retallades les manen des de Madrid i Brussel·les i que ell no pot fer-hi res. I podria molt ben ser que algun membre dels altres partits sobiranistes que poguessin arribar a formar part del govern s'escudessin en la bona raó de vetllar des de dins la gestió del promès referèndum.

Però estem ben convençuts que, sigui quina sigui la formació del nou govern, seguiran les retallades que a més d'empobrir el poble tenen con a finalitat privatitzar tot el que en dreta llei ha de ser públic. Seguiran venent-se l'aigua, els hospitals, fomentant les companyies mèdiques privades, l'ensenyament privat i fent que les oportunitats del poble estiguin cada cop més lluny de les que tenen al seu abast les classes privilegiades.

Seguiran empobrint-nos i acceptant que paguem nosaltres els deutes dels banquers i de les grans empreses, segons manen els que governen a Espanya i a la UE. Seguiran fent que el mossos apallissin a tothom que surti al carrer a manifestar el seu descontent per aquesta política de pillatge en favor dels rics que CIU i PP conjuntament duen a terme. Seguiran detenint, fitxant i perseguint als que destaquin a les manifestacions, con es feia en temps d'en Franco. Seguiran passant-se pel forro la democràcia i els drets humans per tal d'afavorir els interessos del seus amics els rics del món. Seguiran utilitzant i traint el poble que governen, abusant de la seva “bona fe”. Una bona fe que mereix ser reflexionada, perquè si bé ha quedat clar que no som tant  babaus com es pensaven... De debò podem pensar que ens estem comportant com cal?

Els meus perquè

Perquè els escrits que aquí publico són d'àmbit estrictament privat i la seva transcendència social és nul·la o no gaire més, i perquè la seva finalitat no és altra que la de compartir amb les persones del meu entorn el que penso i sento, em permetré tot seguit fer una repassada als meus perquès d'ordre polític i social, sense cap por de ser jutjat o malinterpretat. Qui no comparteixi el que dic, m'ho podrà fer saber, i si en té ganes ho podrem parlar.

Començaré per l'actualitat, i deixaré que la part fonda del tema vagi sorgint sola.

Per què vull votar independència?

Primerament perquè sóc català i no vull estar governat per gent estranya. Perquè em sento incòmode dins d'una Espanya que no ens respecta com a poble, que ens menysprea i que ens tracta com a botí de guerra.

En segon lloc perquè penso que la nostra societat necessita urgentment un canvi ideològic que dins l'estat espanyol serà molt més difícil de fer que en una Catalunya independent.

Per què penso que la nostra societat necessita urgentment un canvi ideològic?

En primer lloc per raons de justícia social. Perquè mentre tothom comparteixi de forma irracional la ideologia capitalista que ens domina, les desigualtats d'oportunitats seran tingudes com una cosa natural i aquesta acceptació passiva farà que vagin creixent. Es considerarà lògic i acceptable que hi hagi pobres hi rics de la mateixa manera que hi ha rosos i bruns, alts i baixos, forts i febles...  Es trobarà raonable que els serveis essencials per a tot ésser humà, com ara la sanitat i l'educació depenguin del nivell econòmic de cadascú. Es trobarà raonable que les relacions humanes siguin de força, que estiguin determinades per la competició, que el més fort domini al feble, tant a nivell d'individus com de nacions.

En segon lloc per raons ecològiques. Perquè mentre no qüestionem la forma de viure que ara tenim, seguirem abocats al desastre ecològic, que s'atansa a velocitat vertiginosa i cada cop més accelerada.

Per què penso que el cavi ideològic que considero necessari serà més fàcil de fer en una Catalunya independent que si seguim depenent d'Espanya?

Perquè em sembla veure una millor disposició per propulsar-lo en la societat catalana que en la espanyola, tant per part de la intel·lectualitat com de les organitzacions socials. És tot una immensa tasca de pedagogia la que cal fer, que requereix la participació i l'esforç de tota la societat. No vull dir amb això que a la resta de l'estat no n'hi hagi d'inquietuds en l'ordre humà en la ciutadania i en la intel·lectualitat, però no veig que tinguin el mateix nivell de suport institucional que hi ha Catalunya. I arribat el cas, sempre podrem establir les col·laboracions necessàries entre les forces actives espanyoles i les catalanes sense que cap govern central ens ho impedeixi.

Per què escric tot això?

Perquè sento l'obligació moral de dir el que penso, de posar-ho a disposició de les persones que m'envolten. No per convèncer ningú de res sinó per compartir-ho i convidar-les a correspondre de manera semblant, compartint els seus perquès.

Vull compartir els perquès dels altres perquè penso que el pensament és quelcom que cal fer i refer com una dansa per tal de mantenir-lo viu. Que no és un fòtil que es pugui tenir encabit en qualsevol racó de la memòria com una relíquia d'altre temps, de quan encara ens glatia el cor davant els reptes de la vida.

Però també perquè crec fermament que la construcció del pensament col·lectiu requereix la participació de tothom en un diàleg obert i sincer, en el qual totes las aportacions siguin ben rebudes. Conèixer els punts de vista d'altres em sembla imprescindible per qüestionar els propis, per sacsejar-los, per fer-nos ballar el cap enllaçats amb el altres en una gran rotllana de recerca conjunta.

A banda d'això que acabo de dir, potser també hi hagi diversos components no tan lloables en la meva dèria d'escriure. Però no em preocupa gaire perquè de ben segur que els  trobaríem també en la major part de les accions que fem els humans. O sigui que de moment, els deixaré de banda.

El somni romàntic del president Macià

Fa més de vuitanta anys que es va hissar la bandera republicana a la Plaça Sant Jaume i el president Macià va proclamar la República Catalana. Va ser un somni breu, però viu; tan viu que encara ho és ara.

No es va poder fer realitat aleshores i potser tampoc no se'n podrà fer ara, però tant si és pot com si no es pot, és lícit i desitjable que el poble català mantingui viu aquest somni i segueixi volent allunyar-se definitivament d'aquesta Espanya dictadora que des de fa tant de temps ens sotmet.

Altra cosa fóra una Espanya republicana, oberta a un diàleg respectuós establert en pla igualitari, on l'altre no fos un adversari a vèncer sinó algú amb qui entendre-s'hi. Però no és aquest el cas. No ho va ser aleshores ni observem res que ens faci pensar que ho arribi a ser mai. I és en aquesta merescuda manca de confiança que ens genera l'Espanya que branda els seus drets de conquesta sobre el poble català on rau la principal raó per al nostre anhel d'independència. És una senzilla qüestió de dignitat. No cal donar-li voltes.

Però el camí de la independència no és fàcil i està ple de paranys i de miratges. Cal parar compte, cal mirar bé en companyia de qui el fem. Pot molt ben ser que l'afany d'independència ens enlluerni prou com per no deixar-nos veure amb qui ens la juguem.

Abans de seguir endavant, pensem per un moment quina independència té l'estat espanyol vers la UE. Que potser no és dependència i submissió haver d'acceptar per força les exigències que des de Brussel·les li imposen? I com hi ha arribat Espanya a aquesta situació de dependència total? Quins governs i quina ideologia l'han fet caure en aquest parany dels banquers que maneguen la UE? Qui ens a fet víctimes d'aquest impúdic robatori que estem patint?

Saben ben del cert que l'endeutament que ara ens fan pagar no l'ha produït l'excés de despesa en serveis socials, com ens volen fer creure, sinó el malbaratament dels governs i el descontrol dels banquers consentit pels governs. I quins són els governs que han dut a terme aquesta complicitat i sota quina ideologia han actuat? Que potser no han estat el PP i el PSOE amb l'aquiescència de les dretes nacionalistes catalana, basca, navarresa i canària?

Perquè sóc català i estic fart d'anar pel món amb un passaport espanyol i ser súbdit d'aquesta Espanya rància i mentidera, de polítics corruptes, d'esperit reaccionari i discriminador, votaré independència. Però no donaré el meu vot a aquesta dreta neoliberal que ens retalla sanitat, ensenyament, pensions, sous, que destrueix llocs de treball i tot el que de bo i millor té la nostra societat dient que li ho manen fer des de Madrid i des de Brussel·les. No! La dreta neoliberal catalana que ho vol privatitzar tot per convertir-ho en negoci per als rics, fent així que cada dia sigui més gran la diferència entre el món ric i el món pobre, no tindrà el meu vot.

Entenc que voti dreta qui sigui de dretes, qui pensi com les dretes i senti com les dretes, qui cregui que els pobres ho són perquè els hi ha tocat, o perquè no són prou eficients ni prou llestos per sortir-se'n. Ho entenc, però no ho comparteixo. Sabem que no tothom neix amb les mateixes facultats, però també sabem que cadascú fa a la vida segons les possibilitats que té al seu abast.

Una Catalunya de dretes, governada per les dretes serà bona, de ben segur, per als fills de la gent benestant, com ho era en temps de la dictadura feixista i ja molt abans, però no ho serà per a tothom. A la curta no ho serà per a les capes socials baixes, però a la llarga no ho serà ni per a les baixes ni per a les mitjanes. Ho serà per a les altes, les que remenen les cireres, però per a ningú més.

Apostar per aquest món burgés i discriminador d'ideologia neoliberal és apostar per una Catalunya socialment injusta, depenent de la UE tant com ara ho és aquesta Espanya que ens ofega i de la qual ens en volem sortir. A mal port arribarem per aquest camí. No era aquest, ni de bon tros, el somni romàntic del president Macià.

Un català universal

És català, parla en català i tradueix al català tot el que li manen en castellà. Demana en català a Brussel·les que ens deixin entrar a retallar en català. Vol que les tropes de l'OTAN portin les quatre barres a tot arreu on vagin a matar. Que els banquers ens estafin en català. Que els mossos peguin en català al jovent del 15M i a tothom que es gosi manifestar. Que els jubilats s'estrenyin el cinturó en català. Que paguem els metges i els medicaments en català, i les escoles i les universitats també en català i qui no ho pugui pagar que es foti en català. Que tot el poble català aprengui a ser auster en català. Però sobretot, sobretot... Demana que tothom que senti glatir el seu cor amb força cada cop que es pronuncia el sagrat nom de la pàtria catalana el voti a ell en català, per tal que pugui tenir majoria absoluta per fer en català el que li manin fer els rics catalans, els rics castellans, els rics alemanys, els rics francesos, els rics anglesos, els rics nord-americans i els rics d'on vulgui que siguin, perquè com bé sabem els rics són universals.

Davant d'aquesta demostració d'universalitat, no es pot fer res més que postular per ell el títol de “Català Universal de l'Any”. Un català que en cas de ser proclamat no ens haurà de treure les castanyes del foc en català ni en castellà ni en anglès ni en xinés ni en res, perquè ni castanyes hi haurà. Excepte, està clar, les que ens clavaran en català cada cop que ens gosem manifestar.

Ben mirat, si els rics són universals no ho són perquè sí, sinó perquè no perden el temps pensant en banalitats com ara els drets humans, la justícia equitativa, l'ètica, la igualtat d'oportunitats, la llibertat, la fraternitat... No. Els rics són rics perquè tenen sentit pràctic i se saben organitzar. No barregen les coses, sinó que les saben classificar. Tenen un lloc per a cada cosa i saben endreçar. Vegem-ne uns exemples.

Segons els rics, la fam dels pobres del món no es matèria de justícia sinó d'economia. O bé, si tan prim filem, de bromatologia, que és la ciència que estudia els aliments. Però no de la justícia, perquè la justícia té com a finalitat defensar el dret dels qui tenen quelcom per defensar. En el benentès que ha de ser quelcom commensurable, perquè altrament mal es podrà defensar. Són, doncs, objecte de la justícia, els diners, les propietats i els bens en general sempre que el seu valor sigui superior a les despeses que costi defensar-los. De la qual cosa es desprèn que no pot ser mai objecte de justícia ni la dignitat humana ni el sou d'un treballador no qualificat. Queda clar, oi?

També des de la perspectiva dels rics, l'economia no es barreja mai amb la política. No. La política té com a funció pròpia governar el poble, mentre que l'economia té la de guanyar diners. Són coses ben diferents que hem de saber diferenciar. Ho veurem mes clar si ens fixem en que la política la fan els polítics, mentre que l'economia la fan els economistes. Que uns i altres treballin plegats al servei dels rics, no vol dir res. I a més, hi ha excepcions. Si escorcollem ben bé el panorama polític internacional, hi podrem trobar alguns polítics i també alguns economistes que no estan al servei dels rics. Pocs, oi, molt pocs, però n'hi ha.

I la política, vist des de la perspectiva dels rics, tampoc s'ha de barrejar mai amb la violència. La violència és cosa dels violents, dels que s'oposen a l'ordre, mentre que la funció pròpia de la política i per consegüent dels polítics és la de mantenir l'ordre. Un ordre establert per la gent d'ordre, és a dir, per la que té poder per decidir i ordenar.

Doncs bé, a tenor de tot el que hem dit i sempre des d'aquesta perspectiva que ens porta a postular el títol de Català Universal de l'Any per a qui tan aferrissadament defensa els drets del poble català, cal anar per feina i començar a ordenar; però amb ordre, és a dir, en català, no ens equivoquéssim pas. Cal mantenir l'ordre en català. Cal guanyar diners en català i retallar, si cal, en català. Cal fer justícia en català i defensar en català el que s'hagi de defensar, sempre i quan que el defensat ho pugui pagar.

Com a conclusió final advertim que des de la perspectiva de qui proposem per a ser proclamat “Català Universal de l'Any” es considerarà català com cal tothom que s'ho pugui pagar. Qui no pugui pagar haurà de treballar per mantenir als que s'ho poden pagar. I tant s'hi valdrà que parli català, que hagi nascut en territori català i que en territori català hagin nascut també els seus pares, els seus avis, els seus besavis, els seus rebesavis, etc. O potser us pensàveu que el nostre candidat està al costat dels pobres del poble català?

Blancs i negres, moros i cristians, castellans i catalans...

No es millor un negre que un blanc ni és millor un pobre que un ric. Sabem bé que tant l'un com l'altre pot ser un malparit.

Creure que un català és millor que un castellà és tan imbècil com creure que un castellà és millor que un català. La vida ens mostra ben clar que un català pot ser tant bord com qualsevol castellà. O potser encara no ens n'hem adonat?

No es una qüestió d'origen, tot i que també, sinó de manera de ser. Però, de què depèn la manera de ser?

Som el que la vida ens ha donat: la natura amb que hem nascut més l'entorn que ens ha criat. Una multiplicitat d'elements que es combinen i fan que cada ésser sigui com és.

La natura és la natura, i ben poc hi podem fer. On sí podem actuar és en l'entorn. Com volem que siguin els nostres fills? Com volem que sigui el nostre poble el dia de demà? Que podem fer per anar fent el món cada dia més humà? Aquestes són les grans preguntes i no només amb quina llengua hem de parlar.

Vivim tant bé com podem, sense tenir en compte res que no sigui el present. Som irresponsables a més no poder. Gairebé ningú no pensa on ens duu el que estem fent, la manera com vivim, els recursos que cremem, els valors que menyspreem, la societat que estem fent... Els nostres fills tindran el món que els deixarem, però gairebé no hi pensem. Només vivim. Vivim tant bé com podem i estem ben orgullosos del que fem!

L'orgull, un orgull irracional i estúpid ens enfarfega. Som els millors i mereixem estar entre els millors!

Ah, sí, d'acord! Però, quins són els millors? Els que cremen recursos naturals a més no poder? Els que fan armes cada cop més potents? Els que exploten altres pobles i els sotmeten per la força quan no es deixen explotar? Els que viuen de l'esforç dels que tenen més avall? Que potser no en sabem res d'història social?

Saber-ne, prou que en sabem d'història i de tot el que cal. O si més no, en podem saber, perquè escrita prou que n'està en totes les llengües que tenim a l'abast, començat pel català. Però, de debò en volem saber?

Potser no volem saber res del que no ens convé. Res del que ens pugui trencar el somni, del que ens pugui fer trontollar la fe. Aquesta fe cega que ens fa creure que som els millors, que estem per sobre de tot i de tothom, del bé i del mal, dels altres... Que en tenim prou amb ser catalans!

I arribat aquest punt he de dir, amb el cor a la mà, que no sento orgull de ser català, però sí de ser fill d'un poble que ha lluitat contra els tirans, que ha alçat la falç quan s'ha sentit ferit i ultratjat, que ha lluitat i lluita pels drets humans, que estima la justícia i reivindica el seu dret a ser una nació lliure i responsable del seu destí, no sotmesa a feixismes de cap mena, ni castellans ni catalans ni europeus ni americans. Que vull ser part d'un poble que posi els drets humans per sobre dels privilegis dels rics. Que no vull estar governat per cap polític que ens sotmeti a la tirania de les classes socials adinerades. Que no vull tenir cap president que faci discursos en català i retallades socials en castellà. Que vull una pàtria catalana humana, bastida sobre la justícia equitativa i el respecte pels drets de les persones i dels pobles. Que la vull així perquè vull ser lliure i part d'un poble digne i sobirà. I que no en tinc prou amb canviar d'amo, perquè d'amo no en vull cap.